Quan començava l'any 2020 les perspectives per a la nova dècada no podien ser més optimistes. Passada la gran crisi financera, aquella llarga travessia del desert que a Espanya ha estat especialment virulenta, semblava que s'iniciava un nou període de bonança. Similarment al que succeí un segle abans, particularment als EUA, amb els anomenats «Golden Twenties» (o «Happy Twenties»), tot indicava que en aquesta nova ocasió podríem encarar amb entusiasme una època daurada, socialment i econòmica.

Com tothom coneix, fa un segle el brot d'optimisme responia a l'haver deixat enrere la Primera Guerra Mundial, un conflicte bèl·lic que va causar, s'estima, entre 15 i 40 milions de víctimes, i iniciar una nova era d'abundància i disbauxa consumista. Però vet aquí que les coses no sempre acaben anant com voldríem. L'alegria anunciada va durar menys del que s'esperava, i no gaire després del crack de la borsa l'any 1929 i la Gran Depressió posterior, va tenir lloc l'altra Guerra Mundial.

Actualment, amb l'excepció de la crisi abans esmentada, portàvem un mig segle de progrés social i econòmic i millora en drets i llibertats, que a Espanya va començar amb l'acabament de la dictadura franquista i l'inici de la democràcia i, en altres països, encara abans. Però l'anhelat període de bonança ha estat encara més breu que el d'antuvi, i la sortida de la crisi s'ha vist bruscament interrompuda per la pandèmia del coronavirus o covid-19. L'estat d'alarma consegüent, amb la paralització de l'activitat econòmica, unida al gran cost humà d'aquest episodi que ens ha tocat viure, ens ha fet aterrar d'emergència a tots plegats en la dita «nova normalitat».

D'un dia per l'altre, ens hem adonat de com som, individualment i socialment, de vulnerables davant d'una crisi sanitària. Hem descobert com és de fràgil la nostra economia, com el víric sotrac amenaça amb tirar per terra la feina i la inversió de molts anys, especialment en el cas dels petits empresaris i els autònoms. Hem pres consciència també de com depenem els uns dels altres, i sobretot de determinats subjectes, no només del personal sanitari, al qual s'aplaudeix molt merescudament, sinó també als repartidors, als dependents de botiga, al personal de seguretat, o als treballadors del sector educatiu, que hi han deixat la pell perquè tota una generació d'estudiants no quedin a l'estacada.

Per això, una de les lliçons més valuoses que aquesta pandèmia ens podria ense­nyar, en aquest moment històric de revelació, és la de tocar de peus a terra i no deixar-se endur per les aparences. A aquest respecte, un dels economistes més influents del segle XX, John Kenneth Galbraith, en una obra canònica sobre les crisis econòmiques (El crash de 1929), observà amb raó que els homes i les dones ens llancem en massa a construir un món especulatiu purament imaginari perquè la gent necessita una excusa qualsevol per creure-hi. De moment, els «twenties» seran qualsevol cosa menys «happy».