Aquests darrers dies estem veient els aldarulls que se succeeixen als Estats Units arran de la mort de George Floyd a mans de la policia. Si primer foren la majoria manifestants de raça negra, en aquests últimes hores s'hi han afegit un munt de ciutadans blancs que volen expressar l'abús de l'acció policial.

Donald Trump ha intensificat les seves aparicions apel·lant a la mà dura, que ha rebut les crítiques del mateix exèrcit americà que no està disposat a reprimir el seu poble a qualsevol preu.

La deriva autoritària del president és evident i alguns republicans de prestigi han expressat ja crítiques obertes a un Trump que ben aviat haurà d'afrontar unes eleccions presidencials. Malgrat tot, ha titllat de febles els governadors, ha parlat de terrorisme domèstic i la policia ha emprat gas lacrimògen contra la gent per tal que Trump pogués sortir del seu búnquer a la Casa Blanca i fer-se una foto davant d'una església, tot exhibint una Bíblia.

Al llarg d'aquests quinze dies el president no ha fet ni una sola apel·lació al diàleg, ni al consens ni a la unitat patriòtica. Alguna de les seves provocadores decisions vulneren la constitució i els mateixos expresident vius -Jimmy Carter, Bill Clinton, George W. Bush i Barack Obama- han expressat el seu malestar.

Quan avui els polítics gaudeixen d'uns importants equips de comunicació i de sociòlegs que remenen contínuament enquestes, seria bo reflexionar sobre l'actitud del president, que en cap moment aposta per la unitat del poble americà. Hom té la impressió que busca només la cohesió del seu electorat extremista i rebutja obertament els vots d'una part important de la població, bàsicament afroamericana. No vol ser el president de tots, per tal de decantar-se per ser el portaveu només d'un sector de la societat, essent conscient que la seva elecció serà molt disputada i que una vegada més podria perdre en vots populars, però fer-se amb un nou mandat gràcies al major nombre de representants en segons quins estats.

Aquesta cohesió entre els seus la cerca des del partidisme i fragmentant al màxim l'electorat que es mou per emocions, per esdeveniments que provoquin indignació i que l'enfrontin amb l'adversari. Trump fa una aposta concreta per tenir contents els seus, tot esgrimint agressivitat a dojo, abans de deixar-se portar per la força de la raó. Contràriament, prefereix la raó de la força, tot pensant en el seu electorat que evidentment s'allunya dels espais centrals i que té tics antidemocràtics.

Serà bo estudiar els propers mesos quin paper juga la societat americana en el seu conjunt. S'haurà de veure si majoritàriament es decanta per l'enfrontament continuat o bé el candidat demòcrata, Joe Biden, pot obrir una escletxa que possibiliti un suport al consens, al diàleg i a l'entesa entre contrincants polítics, que permeti superar una etapa on les mentides s'han imposat al raonament i a l'interès general.

Trump va recollir a les darreres eleccions molts vots antisistema. Ell mateix es publicitava sota una pancarta on deia que el somni americà s'havia acabat, tot menyspreant tots els polítics en actiu i la globalitat de la intel·lectualitat. Era la forma de marcar paquet d'un multimilionari sense cap escrúpol. Però ara ja se'l coneix i se sap la seva manera de governar. La mà de ferro i la fatxenderia són pròpies d'un líder que a la tardor haurà de superar un examen gens fàcil. Però els americans tindran la darrera paraula.