Vivim en un època en què posem etiquetes a tot. Tot el que vam viure abans del confinament era pre-COVID, i el que viurem amb la mal anomenada «nova normalitat» és post-COVID. Ens agrada definir, encotillar, establir regles, ni que només siguin mentals. Durant aquesta etapa que hem passat a les nostres llars hi ha hagut moltes reflexions de com seria el nou món. Les noves relacions personals i socials, l'educació, les noves formes de treballar o teletreballar, el nou turisme, hi ha fins i tot qui s'ha atrevit a parlar de com serà el nou sexe. I òbviament les nostres ciutats no s'han escapat de tanta futurologia. De totes les visions que he sentit o llegit, que no són totes, la que he trobat més interessant la defensava en Vicente Guallart (i no és l'únic), i ens parlava de la ciutat dels 15 minuts. O sigui, una ciutat on tot ho tinguis a prop, l'escola, el CAP, la biblioteca, el bar on et coneixen i et diuen pel nom, per anar-hi a peu o en bicicleta. O sigui, una ciutat, amb diversos centres, polinodal segons els acadèmics, i que no caldrien tants desplaçaments, ni en transport públic ni evidentment en cotxe.

De tot plegat, jo no sé com serà aquesta ciutat post-COVID. Francament, veient el comportament de com hem omplert les terrasses de bars, platges, o el soroll de les motos el cap de setmana en les carreteres de corbes, crec que la ciutat del demà s'assemblarà molt a l'actual. I si el que diuen que a la Xina, que van uns mesos més avançats epidemiològicament parlant, ja tornen a tenir els nivells de contaminació ambiental com abans de tot plegat, doncs el futur el veig gris fosc. Però el que sí que tinc clar és com voldria que fos aquesta ciutat o poble post-COVID. Retornant a la idea ja mencionada de la ciutat dels 15 minuts, el que voldria és que fos més lenta. Que tinguis el bar, la biblioteca, l'escola, l'oficina, l'institut, el taller, inclús la petita sala de concerts, d'exposicions o de teatre, a una distància per anar-hi a peu. O sigui, sense vehicle motoritzat. Sense contaminar, sense cues, sense la necessitat de buscar aparcament. Podeu dir-li una ciutat-slow, «caminable», de proximitat, però de tot plegat jo prefereixo pensar en una ciutat que les coses passen a la velocitat humana. O sigui que no hi hagi la possibilitat que et passi un cotxe o un autobús a més de 50 km/h a menys de dos metres. Òbviament no cal ser maximalistes, i que tots ens venem el nostre preuat vehicle contaminant, ja que segur que algunes coses, com anar a fer la compra setmanal amb cotxe, és molt més còmode fer-les amb vehicle que no pas carregar uns deu quilos als braços, o aquelles escapades el diumenge a la platja, a la muntanya, a casa els pares, i que difícilment es podran fer totes a peu o en transport públic.

Però si ens plantegéssim com milloraríem com a ciutadans, en el sentit que residim en ciutats o pobles, i com a humans, en el sentit d'espècie animal, doncs seria un lloc en què les coses passessin a unes velocitats que ens permetessin veure'ns els ulls, saludar-nos, conèixer-nos, i no pas perdre el temps en les cues d'hora punta, i donant i donant voltes per trobar un forat per aparcar. I trobaríem petits espais, com un banc sota un arbre, per relacionar-nos amb els nostres veïns, per veure que els avis segueixen amb les mateixes discussions de sempre, i fins i tot potser tindríem temps de veure el terra que trepitgem i el cel que tenim a sobre i no ens cau pel cap.