En plena crisi del coronavirus, el Banc d'Espanya ha publicat diverses projeccions sobre l'economia. Ho va fer el 20 d'abril, el 18 de maig i el 8 de juny. Les previsions són cada vegada pitjors, tant pel que fa a la caiguda del PIB com respecte a l'increment de l'atur i de l'endeutament públic. Passada l'emergència sanitària, les administracions es trobaran amb una dràstica caiguda d'ingressos i la necessitat d'incrementar la despesa, la qual cosa elevarà del deute públic de manera molt important: passarà de prop del 100% del PIB a superar el 120%.
Molts ens diran que la situació és culpa de la covid-19, però no serà del tot cert, perquè els diferents governs espanyols han estat incapaços de generar superàvits fiscals en els darrers dotze anys. Fins on ens podem endeutar? No hi ha respostes clares, però ja al segle XVII, en el seu assaig sobre el deute públic, l'escocès David Hume va advertir que «o bé la nació destruirà el deute o el deute destruirà la nació».
En una situació com l'actual és inevitable endeutar-nos, però encara més ho és decidir en què gastarem els diners i pensar en l'herència que deixarem a la propera generació. Per això, quan sento polítics assegurar que no hi haurà retallades, espero que facin un exercici d'honestedat i ens expliquin com esperen que la situació sigui sostenible a mitjà termini.
