Per més desescalada i fases que tinguem, la pandèmia ens ha impregnat d'algunes coses que fa la sensació que formaran part de nosaltres durant molt temps. Una d'aquestes és la percepció d'aquelles actituds que abans concebíem com a costumistes, com a part indissoluble de la nostra quotidianitat. Per exemple, mires una pel·lícula o llegeixes un llibre i et sorprens a tu mateix arrufant el nas perquè els personatges es presten a contactes físics que ara ens semblen excessius, o s'hi descriuen aglomeracions de gent actualment fora de tota regulació preventiva. O et trobes protagonistes que no es troben bé i ho comuniquen a un pam d'una altra persona, i no pots evitar pensar que la contagiarà. Tot això configura una altra successió de fases que no hem enumerat, perquè ni tan sols encertem a saber quan va començar, i que consisteix a anar trastocant la nostra manera de mirar. En aquestes fases, vam passar del desconcert a l'angoixa, de la resignació a la normalització, i també per una de més etèria on comencem a entendre de debò en què està canviant el nostre entorn. I hi haurà encara una altra fase, que potser sembla menys inofensiva, però que també té el seu grau d'angúnia: aquella en què se situarà el virus i les seves conseqüències al centre de tota expressió cultural imaginable, és a dir, que hi haurà una allau d'assaigs, novel·les, pel·lícules i sèries que pretendran establir diagnòstics, atiar especulacions, prometre arcàdies, definir hemeroteques i alertar d'apocalipsis durant més temps (i amb més quantitat) del que seria assenyat. Prepareu-vos, perquè fa pinta que quan aquest fenomen comenci, els llibres del procés ens semblaran comparativament un curtmetratge. En el cas concret dels llibres, la referència al procés no és gratuïta, perquè la majoria de publicacions sobre el tema caducaran en qüestió de setmanes i al final quedaran com a simples cròniques de context que serviran, això sí, per manllevar espais mediàtics i físics a obres que mereixerien molta més visibilitat i recorregut. Aquest any ja no hi ha temps perquè els simulacres de Sant Jordi seran més notícia pel que no seran que pel que realment aconsegueixin, però el de l'any que ve té tots els punts per ser una celebració sense complexos de la narrativa viral. A veure, que tothom té dret a guanyar-se la vida com vulgui o pugui, però després ens sorprenem quan obrim debats sobre la situació de la cultura i descobrim que el seu futur ja era molt negre abans de la pandèmia.