La paremiologia és la branca de la lingüística que estudia les parèmies o proverbis i abraça també les màximes, les dites populars antigues d'ús comú, que contenen un ensenyament i solen ser veritats morals o pràctiques que es proposen com a regla de conducta.
Hi ha tants refranys que podem resoldre amb mots totes les situacions per contradictòries que siguin. Uns t'inciten a fer una cosa i altres aconsellen romandre inactiu. Segons les circumstàncies personals n'apliques un o l'altre, sempre va al gust del consumidor, a la conveniència personal.
Totes les llengües estan curulles de dites, refranys, sentències, frases fetes i se'n troben de tots colors, per totes les situacions, fins en el mateix idioma alguns adagis són conceptualment contradictoris entre si i segons l'ocasió s'empra un o l'altre.
La pandèmia ha fet recular en el temps els records, les vivències, i un fet succeït abans del mes de març d'enguany s'ha ressituat en un període anterior, s'ha mogut del calendari i ens sembla impossible que ens hagi passat aquest any. Aquest tall brusc amb tot el món exterior, amb l'espai físic on compartíem la vida amb altres persones reals, ha incidit en el temps i l'ha trastocat i tens la impressió que tot el que has viscut pertanyi a anys passats molt llunyans. Ara explicaré una reunió del desembre del 2019. Tanmateix, penso que correspon a molt abans.
En les vacances de Nadal ens reunírem en un sopar dos catedràtics, l'Àngel i l'Enric; un escriptor, en Lluís; un autodidacte immensament culte, en Mateu; un periodista especialitzat en crítica literària, l'Andreu, i un servidor, que no els arribo ni a la sola de la sabata, i la conversa alegrement lliscà cap a les frases fetes més atractives i memorables que havien sentit a la vida, patit o gaudit.
La discussió va ser tan engrescada que acabàrem acceptant que sis dites, molt populars, ara poc sovintejades, figuraven ser les que més ens agradaven per la bellesa visual: «fangar a la taula», que consisteix a capgirar la vianda del plat i no reduir-ne mai la quantitat; «compte, que hi ha roba estesa!», que servia per advertir que no es podia explicar segons què en presència dels nens, i «canviar l'aigua de les olives», una forma de satisfer la necessitat d'orinar.
Les altres tres pel seu toc surrealista: «repenja't en el que has menjat», que s'aplicava quan un nen abusivament es recolzava damunt d'un altre; «si rentat no marxa és un forat» es deia quan un nen descobria una taca a la roba de mudar d'un amic i li assegurava que, si no marxava la taca rentant, era indiscutiblement un forat; també quan ens queien els mocs i fèiem soroll en estirar-los cap enlaire aspirant amb la força del nas, que ens delatava, els grans ens corregien: «Muntanyes amunt!, Muntanyes amunt!», un advertiment perquè aprenguéssim a fer servir el mocador.
Decidírem que cercaríem frases fetes de temes concrets acordats; aquí les recullo després que els companys me les fessin arribar. En aquest sentit cercàrem locucions enaltint la vagància, la vida mandrosa lluny de la tasca obligada i trobàrem: «feina fuig, mandra no em deixis», «santa mandra gloriosa ens guardi de treballar, que els dies són per jeure i la nit per descansar». Els dos refranys proposen dedicar-se a la vagància.
Per contrast ens dedicàrem també a trobar-ne altres que exalten el treball: «feina feta no té destorb», «el que puguis fer avui no ho esperis fer demà», «qui matina, fa farina», «qui matineja més temps feineja», «qui de jove no treballa de vell dorm a la palla»; totes suggereixen la necessitat de ser diligents en el treball i no ajornar les feines. En català es troben molts més refranys lloant la feina que no la peresa, mare de la pobresa. Respecte a gastar o estalviar, en català, la majoria conviden a ser continguts en les despeses, a enguardiolar els diners. Aquí les podem llegir: «tota cosa regalada surt més cara que comprada», «s'ha de guardar una poma o pera per la set», «s'ha d'estrènyer-se els cordons, la bossa, la cintura o fer o tenir un bon racó» -guardar una part dels diners de què hom disposa, especialment en temps de crisi-, «estalvia el mesquí i no sap per a qui», «el que no es paga en diners, es paga en dinars», «qui em vol, que em compri». No és terra de malgastadors i sí de persones temorenques que es guarden els pistrincs pel que pugui passar: «a qui poc gasta, poc li basta», «qui en vestits gasta massa, té es cap de carabassa», «el qui té tres, gasta quatre, sempre va darrere de l'altre».
En relació amb parlar o la conveniència de saber callar hem trobat més sentències que afavoreixen la prudència, la reserva oral. Algunes apel·len a la sinceritat i la franquesa, «cal anar amb el cor a la mà», i hom moralment s'ha de pronunciar, però per regla general suggereixen el benefici de guardar-se la poma verbal a la faixa. Tanmateix, hi ha una gran varietat contrastada segons el tema, per exemple els que elogien l'església, els clergues, la moral, el senyoriu, la noblesa, la burgesia, etc., mentre que altres ho maldiuen. «Cada u parla com és» (el relativisme subjectiu), «a boca tancada no hi entren mosques», «llengua muda, mai fou batuda», «millor la que es calla que la que es diu», «poc parlar és saviesa», «qui molt parla, poc treballa».
Evoco la mare i transcric l'adagi que més li vaig sentir: «El que no vulguis per a tu, que no ho vulguis per ningú».
Ànims i que tinguem sort!
