Fa anys que llegeixo que la venda de lingots d'or s'ha disparat per la crisi. Per totes les crisis. Cada crisi es dispara de nou perquè es tracta d'un bé tangible o perceptible al tacte. El diner es passa la vida buscant refugis segurs perquè en si mateix és inestable. Un bitllet de 50 euros, en una devaluació, es transforma en un de deu i et porta a la ruïna. Qui diu en una devaluació diu en una fallida bancària o en un corralito. El diner és el menys sòlid que hi ha. Per això la gent compra pisos també, perquè hi ha la llegenda que els pisos no baixen de preu excepte quan vostè o jo volem vendre el nostre. El problema és que són okupables. Tot això ve a significar que els diners no són la riquesa, sinó el trampolí per a assolir-la. La gent veritablement rica no té liquiditat perquè la liquiditat és un desastre: l'aigua se'n va pel desguàs com els diners per les canonades de l'encariment de la vida.
La qüestió és on guardar l'or perquè, així com els pisos són okupables, l'or és robable. Soc víctima d'una patologia sense nom que consisteix que em preocupen més els problemes dels milionaris que els meus. Donant-li voltes a l'assumpte, he entrat a Amazon i resulta que venen lingots d'or que la gent utilitza com topalls per a les portes. Tenen molt bon preu perquè no són de veritat, però fan l'efecte. Per menys de vint euros, te'ls porten a casa en 24 hores. Tothom els coneix i a ningú se li ocorreria robar-los perquè saben que són una quincalla i pesen molt. La meva proposta consisteix a utilitzar els lingots de veritat per a aquest humil menester.
La millor manera d'amagar alguna cosa és col·locar-la a la vista com la millor manera de mentir és dir la veritat. Ho va descobrir Edgar Allan Poe en un conte cèlebre titulat La carta robada, molt estudiat pels psicoanalistes. Una altra inversió excel·lent per als temps que corren és el lleixiu. Des del començament de la pandèmia la seva demanda ha crescut de forma exponencial. Es pot acumular en garrafes de color groc que serveixen així mateix per subjectar les portes. I el clor no té data de caducitat.
Com menys diners tinc, més em preocupa com conservar-los.
