Camus va aprendre l'ètica en el futbol, ??un altre exemple de la pretensiositat gala. La pilota funciona en realitat com una lingua franca, estén vincles cap a persones amb les quals no tindries cap tema ni motiu de conversa. I aquí comencen els problemes, amb l'ensorrament del totalitari de què parlaríem si no existís l'esport rei. Ha deixat d'existir durant tres mesos, i no hem estat precisament callats. Es poden criticar els excessos emocionals i la tirada lacrimògena de la premsa confinada, però no l'explosió informativa que ha superat noranta finals de Champions, una diària.

En el catàleg d'enyorances durant l'enclaustrament no hi figuren ni el Barça ni el Madrid, closques sense contingut enfront de l'esport a vida o mort lliurat aquest any. Messi no havia de ser tan important, quan prefereixo llegir una entrevista a un epidemiòleg. Els sanitaris en primera línia, no els altres, han adquirit la dignitat del coratge. Els mites esportius s'ensorren davant d'un infermer anònim. I sí, s'han pagat mig milió d'euros per les espardenyes de Michael Jordan, però fins i tot l'èxit del nostàlgic documental The last dance aniquila l'actualitat esportiva.

I no obstant això, el futbol torna a intentar-ho. Sense públic, una pantomima equivalent a inventar la paella sense arròs. Valdano, potser l'única prova que en el futbol hi ha vida intel·ligent, admet que treure a la Lliga de l'UCI és «com si comencés de zero». Li sobra el «com si» perquè el futbol no ve, se'n va. No cal menysprear la veuassa d'un locutor radiofònic, equivalent a trenta mil espectadors absents, però la impostura és de campionat. Per no parlar de l'intent que una societat que surt de la cova, després dels embats del coronavirus, s'estremeixi davant la calor extenuant que patiran els abnegats milionaris de la pilota. El marcador està a zero, i aquí seguirà quan acabi aquesta Lliga de xicoira.