Gairebé totes les frases que es llegeixen i escolten des de l'arrencada de l'epidèmia comencen pel substantiu «els experts», és a dir: persones de gran saviesa que venen a ser l'equivalent dels antics teòlegs. Els experts opinen això, desmenteixen allò altre, descobreixen nous angles de la situació i, en general, estableixen la veritat per a instrucció i seguiment dels profans.

En això es coneix que la ciència ha substituït, feliçment, la religió. Per aquest motiu, als seus moderns sacerdots, com als agents de l'ordre, calgui suposar-los la presumpció de veracitat. És qüestió de fe.

Potser per això sorprengui als més escèptics que el judici dels especialistes depengui, sovint, dels vaivens de l'actualitat. Aquí a Espanya, sense anar més lluny, el més famós i televisiu dels nostres experts va sostenir al principi de l'epidèmia que no hi havia cap raó per alarmar-se pel coronavirus. Com a màxim es produiria algun cas diagnosticat i no hi hauria transmissió local de la bestiola. I fins i tot en l'improbable cas que això succeís, el contagi seria molt limitat i controlat.

Tres mesos i molts milers de casos després, el mateix expert segueix donant consells d'utilitat a la població, per més que en ocasions siguin contradictoris. Al principi va dir, per exemple, que l'ús de les màscares no tenia el menor sentit en la població sana (encara que fos impossible saber qui estava sa i qui no, a falta de tests suficients). Després va canviar d'opinió per afirmar que sí que podrien ser útils i, finalment, el Govern al qual aconsella les va declarar obligatòries. Es coneix que les ciències avancen que és una barbaritat, a mesura que passa el temps.

No és l'únic cas que suscita perplexitats, naturalment. Patrick Vallance, l'expert contractat pel primer ministre britànic, Boris Johnson, per fer front a l'epidèmia, sostenia que el millor és deixar que la gent s'encomani fins a aconseguir la «immunitat de ramat». En conseqüència, va aplaudir que les escoles del seu país romanguessin obertes i que es disputessin partits de futbol amb públic. Com més aviat ens contagiem, millor per a la immunitat col·lectiva.

Johnson va canviar ràpidament d'opinió quan els infectats van començar a col·lapsar els hospitals britànics; i, com és natural, el seu assessor científic va aclarir, dos mesos després, que ell mai havia advocat per permetre que tota la població es contagiés. Pel que sembla, el públic, profà en les inescrutables qüestions de la ciència, havia entès malament el que va dir al març i va deixar de dir al maig.

Un dels pitjors danys col·laterals de la pandèmia encara en curs és, com es veu, el que afecta la credibilitat dels experts, inclosos els de l'Organització Mundial de la Salut. Als altres ja no els fèiem gaire cas, lògicament. Els filòsofs, per exemple, gasten fama de ser especialistes en generalitats, tal que el ministre espanyol de Sanitat. És filòsof de formació i ocupa aquesta cartera ministerial de la mateixa manera que podria exercir en la de Defensa, en la d'Obres Públiques, en la d'Educació o en qualsevol altre departament.

El mateix passa amb els tertulians, experts en tot, que alliçonen als programes de la tele; si bé aquests, a diferència dels altres, no gaudeixen de la presumpció de veracitat. I sempre es podran justificar al·legant que els veritables experts s'equivoquen gairebé tant com ells. Així comença a flaquejar la fe en els savis.