Escric aquestes ratlles d'urgència colpit per la mort de la Maria Rosa Sardà, un personatge -i recalco el terme «personatge»- a qui no vaig tenir el gust de tractar ni conèixer personalment però a qui estimava de debò i, sobretot, admirava profundament. L'estimava i l'admirava per diverses raons: per ser una actriu d'una sensibilitat exquisida i una gran qualitat; una comediant en el sentit més ampli i positiu de la paraula; perquè va ser una dona -i quina dona!- valenta i conseqüent que mirava directament als ulls de la gent i que no tenia por a les paraules; una dona d'esquerres sense complexes; un personatge generós, empàtic i solidari com pocs.
Catalana i catalanista convençuda, estava a les antípodes dels postulats separatistes del que s'ha acabat anomenant el procés, i ho expressava sense manies de manera ferma i directa. Mai no es va saber avenir de la deriva sobiranista i enfollida que havia emprès bona part de la societat catalana i que la va ferir ben endins del seu cor alegre i generós. El dolor intens d'aquesta ferida la va dur a l'extrem de retornar la Creu de Sant Jordi que la Generalitat li havia concedit l'any 1994. Va ser el dia 24 de juliol del 2017 i ho va fer davant d'un funcionari de la Generalitat quan la malaltia que l'acabaria vencent ja li havia lliurat la targeta de visita. Va ser una acció d'una contundència i una dignitat difícils de superar. En el mateix acte, a més, va requerir al buròcrata que, quan es morís, la Generalitat s'estalviés l'esquela als diaris com acostuma a fer sempre que es mor algun/a guardonat/da amb la Creu. Una coherència i una sang freda que, a més d'admiració, em provoca calfreds en imaginar-me l'escena davant del funcionari, suposo que perplex. La directora de cinema Isabel Coixet, en un article publicat al diari El País del dinou de novembre del 2017 intitulat «Rosa y Sant Jordi», recrea magistralment aquesta escena. El recomano a tothom que no l'hagi llegit.
Malgrat els èxits professionals i els moments estel·lars ben merescuts, la Rosa Maria no va tenir una vida fàcil ni regalada, i tot el que va aconseguir s'ho va guanyar a pols a base d'esforç i molta dedicació. A més de fer-se a ella mateixa, va haver de fer de germana gran, de mare i de tutora, i a fe que també ho va fer bé! Mai no va perdre del tot la seva alegria congènita, el seu gran sentit de l'humor ni l'aire de comediant consumada que la caracteritzaven. Sí que és veritat, però, que darrerament aquestes qualitats se li havien apagat o matisat un xic, segurament que tant per la pròpia malaltia com per la decepció que li causaven els viaranys insolidaris pels que transitava el seu país.
Ara s'escriuran molts articles encomiàstics -sincers o no- i ressenyes laudatòries ben merescudes de la Maria Rosa. Segur que totes seran més ben escrites i argumentades que aquesta, però aquest matí fred de juny no m'he pogut estar d'escriure a corre cuita i sang calenta aquestes quatre ratlles mal girbades però sinceres per expressar el meu dolor sincer per la pèrdua d'una bona i vella amiga: la gran Rosa Maria Sardà.
