L advocat defensor Javier Melero va convertir Amanece que no es poco en un referent frustrat de la reconciliació nacional, en la seva última intervenció en el judici del procés. No obstant això, José Sazatornil no només cita a la pel·lícula Faulkner. Interpreta un caporal de la Guàrdia Civil amb una altra frase lapidària:

- La Guàrdia Civil ha perdut les eleccions.

És un enunciat oportú, en combinar l'independentisme, l'article 155, els atestats de ficció, la decapitació de generals i un Go­vern que s'ha quedat tot sol i potser a les fosques amb el coronavirus. «Els electors són tan vel·leïtosos», remata el caporal Saza.

L'aposta electoral fallida de la Guàrdia Civil a la pel·lícula de Cuerda propicia en la realitat un Govern trufat d'extremistes. A falta de l'avaluació comparada definitiva entre les crisis financera i vírica, en la segona s'han adoptat iniciatives insospitades una dècada enrere. Els que desconfien per principi dels Governs cuinats a les urnes, han d'admetre que la renda bàsica és una terra incògnita en l'economia mundial.

Des de Kennedy, la victòria té cent pares i la derrota és òrfena. Per tant, l'única manera d'atribuir la paternitat de l'ingrés mínim vital consisteix a esbrinar què passari si la mesura econòmica estel·lar per afrontar la pandèmia econòmica s'estavella redundant contra els esculls. Totes les culpes recauran en aquesta hipòtesi sobre Podem, la qual cosa atribueix indirectament l'autoria del coixí per als desatesos. En el ben entès que la percepció de la renda bàsica apadrinada per Pablo Iglesias no és incompatible amb votar Vox o coses pitjors, de la mateixa manera que certs militars acostumen a posar un país en risc, per alliberar-lo després amb l'estrèpit de les armes del risc en què l'han ficat.

El salari de Podem ha estat saludat amb els crits d'ordenança. S'han emfatitzat els riscos de frau, que el magre ingrés percebut fomenti la indesitjable mandra, fins i tot la possibilitat que recaigui sobre els que no ho necessiten, magnats camuflats o alguna cosa per l'estil. Totes les desviacions enunciades són factibles, una altra cosa és que la seva enumeració provingui d'una jerarquia eclesiàstica que demostra que la seva roïndat moral no se cenyeix a as­sump­tes sexuals. Ingrés fraudulent, manca de diligència laboral i enriquiment il·lícit de privilegiats són també els trets de la corrupció política de partits que es miren per tant en la renda bàsica com si fos un mirall.

Frau, mandra i engreix de personatges indesitjables constitueixen així mateix els senyals d'identitat de les ajudes indiscriminades a la banca en la penúltima crisi, sense que aquestes distorsions terribles dissuadissin del reg amb el preuat mannà. Amb una notable diferència en la suma total. Segons el ministre Escrivà, de crèdit notablement superior a Grande Marlaska, el salari de Podem costarà uns tres mil milions d'euros. El rescat de Bankia va suposar 65 mil milions, encara que segur que en el segon cas no hi va haver frau, mandra ni malbaratament, vicis que només poden assignar-se amb total certesa als pobres. Atès que totes dues despeses són a fons perdut, la primera repercuteix almenys íntegrament a Espanya, on es gastarà immediatament cada euro percebut per les unitats familiars necessitades. En canvi, ni el gos coniller fiscal més avesat sabria desentranyar en quin paradís fiscal s'emmagatzemen els milers de milions exportats o espoliats per les caixes.

Sempre que un tribunal concedeix la llibertat d'expressió, se sent obligat a re­nyar que no es tracta d'un dret absolut, com si n'hi hagués algun que ho fos. De la mateixa manera, les escasses mesures encaminades a pal·liar la desigualtat econòmica han d'advertir sense solució de continuïtat del risc d'una apoteosi de les welfare queens popularitzades per Reagan, les explotadores dels serveis socials que s'esclavitzaran de la seva creixent parentela per engrossir les seves percepcions.

Un succint repàs als articles sobre l'ingrés mínim vital i sobre els ERTOs que comporten les consideracions de frau, mandra i enriquiment abusiu demostrarà que aquestes xacres només s'obsessionen en el primer dels casos. Les reticències sobre el major avanç social d'Espanya, des dels èxits en matèria de paritat i de matrimoni homosexual de Zapatero, certifiquen que els beneficiaris del salari de Podem no tenen portaveus. Vista la procedència dels assalts, el coronavirus no ha retallat la supèrbia dels encara assalariats. Tampoc estan sobrerepresentades les classes mitjanes, que en realitat paguen la renda bàsica. I en països occidentals menys stakhanovistes, no es considera viciat sotmetre aquesta ajuda a l'especulació, un pecat tan freqüent en les classes poc benestants.