L any 1933 Hitler arribava al poder a Alemanya, amb un considerable suport social, per acabar implantant la que fins ara ha estat la forma més extrema de totalitarisme de la història contemporània. El nacionalsocialisme va comportar la persecució implacable de tota mena de dissidència política, la invasió de bona part d'Europa, i el genocidi del poble jueu i altres minories ètniques. Sense arribar als extrems del nazisme, Mussolini a Itàlia i Franco a Espanya, en el nostre cas després de l'aixecament militar del 18 de juliol i la llarga guerra civil, van implantar altres formes de feixisme, comptant també amb un notable suport entre els sectors més conservadors i tradicionalistes, inclosa l'Església catòlica.

Més enllà del suport entusiasta a aquests moviments, podem trobar molts casos de posicions tèbies, massa conciliadores o simplement col·laboracionistes enfront del nazisme i dels diferents feixismes. A la mateixa Alemanya, Adenauer, primer canceller de la República Federal, havia defensat l'any 1932 la inclusió dels nazis al govern de l'anomenada República de Weimar. A Bèlgica el rei Leopold III va haver d'abdicar l'any 1951 per la seva tèbia oposició al nazisme durant la II Guerra Mundial. I a casa nostra, Francesc Cambó, en el seu dia destacat líder catalanista conservador, va donar un clar suport el 1936 a l'aixecament militar franquista.

En el cas de l'Europa de l'Est, els antics règims autoritaris suposadament socialistes, inclosos bona part dels nous estats independents fundats des de 1991, s'han anat convertint en reductes de la dreta nacionalista i de la ultradreta. És el cas d'Hongria, amb un govern presidit per Viktor Orban al front de la coalició encapçalada pel FIDESZ - Unió Cívica Hungara (Magyar Polgári Szövetség), o també de Polònia, amb Mateusz Morawiecki al capdavant del govern, amb el suport del partit Llei i Justícia (Prawo i Sprawiedliwosc). Ambdós estats han posat en evidència des de fa temps tics xenòfobs i autoritaris, on s'intenta marginar tots aquells que no acceptin la seva visió ultraconservadora, controlant estretament l'aparell judicial i els mitjans de comunicació.

A Letònia, per la seva banda, més del 10% dels ciutadans, la majoria fills o nets d'immigrants russos, bielorussos o ucraïnesos arribats durant l'època soviètica, no gaudeixen de dret a vot ni tan sols a una ciutadania reconeguda, són els anomenats «no-ciutadans» (nepilsoni). A Ucraïna es margina i persegueix qualsevol organització política o social que s'oposi a les institucions sorgides del cop d'estat de 2014. I fora d'Europa, però procedents també de la dissolució de l'antiga Unió Soviètica, a Azerbaidjan, Kazakhstan, Turkmenistan o Uzbekistan s'han creat sistemes suposadament «pluralistes», on els sectors oficialistes ultraconservadors guanyen les eleccions amb el 85, 90 o fins i tot el 95% dels vots.

Mentrestant, a Europa occidental, l'extrema dreta continua el seu ascens, en un esperpèntic «vot de protesta contra el sistema». Així podem veure el Front Nacional de Marine Le Pen a França (rebatejat com a Rassemblement National), la Lliga Nord, de Matteo Salvini a Itàlia (ara simplement La Lega), l'Alternativa per Alemanya (Alternative für Deutschland) a la RFA, el Partit de la Llibertat (Partij van de Vrijheid) als Països Baixos, els Demòcrates de Suècia (Sverigedemokraterna), el Partit de la Llibertat (Freiheitliche Partei) a Àustria, el Partit Popular Danés (Dansk Folkeparti) o el Vlaams Belang a Flandes, tots ells amb representació parlamentària. I també ara Vox a Espanya, que en poc temps ha passat de ser un partit extraparlamentari a obtenir 52 escons en el Congrés dels Diputats.

Tot i que l'extrema dreta ha anat prenent noves formes suposadament més democràtiques, durant les darreres dècades s'han produït també episodis de violència extrema, com els gravíssims atemptats d'Oslo i de l'illa d'Utøya a Noruega de l'any 2011, on van morir 77 persones, la majoria adolescents, a mans del supremacista ultradretà Anders Breivik. El risc per a la democràcia d'aquests moviments és evident, per la seva ideologia autoritària, supremacista, de nacionalisme exacerbat i fonamentalista en el terreny religiós. El seu objectiu és acabar amb tot allò que impedeixi recuperar la suposada grandesa que en el seu dia va tenir la seva idealitzada «nació».