Durant les últimes setmanes han estat notícia alguns cessaments en determinats llocs estratègics que s'han acordat des del Govern de la Nació. Això ens obliga a reflexionar sobre els anomenats càrrecs de «lliure designació», els quals comporten, de forma també discrecional, l'apartament dels seus ocupants per part de la mateixa persona que els va nomenar o mantenir. Aquesta doble imposició «a dit» per part del polític de torn no combina gens bé amb principis i mandats constitucionals que, com a regla general, imposen l'objectivitat en el servei als interessos generals dins de les administracions públiques, així com l'accés a les mateixes per les vies de mèrit, capacitat i igualtat. Dit d'una altra manera, en el nostre sistema conviuen uns accessos a través de processos selectius que acrediten l'aptitud que fonamenta un nomenament i altres en què l'explicació es troba en l'afinitat ideològica, la confiança o l'amistat amb el governant.

És cert que, sense que això repugni als valors i mandats constitucionals, n'hi ha prou amb la mera liberalitat del mandatari per ocupar determinats llocs (la designació d'un ministre pel president, per exemple, o la de persones molt properes a l'àmbit de gestió política d'un concret càrrec). Una altra qüestió, molt diferent de la que intento reflexionar, és constatar fins a quin punt s'han multiplicat en els últims anys aquestes vacants creades per a l'assessorament personal dels polítics i que suposen envoltar-se d'un grup de mers afins. Aquests perfils haurien de constituir una restrictiva excepció, malgrat que en la pràctica proliferen cada cop més aquestes designacions per a la configuració d'un equip de membres fidels, lleials i devots. Però vull centrar-me només en aquelles destinacions d'indubtable funció tècnica i professional directament vinculades a l'assistència de l'interès general i a l'exercici de funcions i potestats públiques amb objectivitat, eficàcia i eficiència, valors que no sempre van de la mà amb els interessos del partit que exerceix la tasca de Govern o del concret lloc polític.

Els nostres tribunals han mirat de posar límit a aquests nomenaments i cessaments dins de l'administració mancats de motivació i basats en el caprici de cobrir uns espais de «lliure designació» des dels quals, en realitat, es desenvolupen funcions públiques. El criteri que ha de servir com a guia es troba en la sentència de Tribunal Suprem de 19 de setembre de 2019, dictada per la seva Sala Tercera que, a més de pel concret cas que contempla, considero que hauria d'usar-se per posar límit a una arbitrarietat política que, disfressada de discrecionalitat, pretén que no només un equip de govern, sinó tota l'administració, combreguin amb una estratègia de partit. La dita sentència manifesta que ha de donar-se per derogada la vella doctrina que no exigia motivació expressa per als esmentats nomenaments, ja que serà aquesta motivació la que garanteixi el respecte als principis d'igualtat, mèrit i capacitat, i al mandat d'interdicció de l'arbitrarietat dels poders públics. Afegeix, a més, que no n'hi haurà prou amb una motivació succinta o minsa, sinó que en la resolució s'han d'indicar les raons per les quals es tria o se cessa. El supòsit de fet que va originar aquesta sentència judicial feia referència a un funcionari que, després d'ocupar durant quinze anys un lloc de treball al qual havia accedit pel procediment de lliure designació (Cap d'Àrea en el Consell de Seguretat Nuclear), va ser cessat sense que en la resolució s'indiqués cap justificació.

És comprensible i fins i tot desitjable que determinats àmbits denotin una ideologia o estratègia determinades en virtut dels resultats electorals i dels governs que resultin de les posteriors aliances parlamentàries. No obstant això, aquests àmbits no poden ni han d'assolir llocs de les administracions públiques en els quals, d'acord amb l'article 103 de la Constitució vigent, s'ordena que aquestes serveixin «amb objectivitat» als «interessos generals», actuant «d'acord amb els principis d'eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la llei i al Dret», i on també hi ha un apartat expressament dedicat a «les garanties per a la imparcialitat» en l'exercici d'aquestes funcions administratives. Si consentim que l'interès partidista controli també aquesta part de l'administració, estarem col·laborant a dinamitar un dels pilars del nostre model constitucional, alterant l'ordre de preferència de l'interès col·lectiu i general sobre el governamental, que, insisteixo, no sempre coincideixen.