L'any 430 aC la plaga d'Atenes provocà la mort de 100.000 habitants (el 25% de la població) durant la guerra del Peloponès entre atenesos i espartans. Tucídades, en la seva Història de la guerra del Peloponès, descriu els orígens, símptomes i efectes d'aquesta pesta, encara que en el seu escrit sigui difícil destriar la història -com l'entenem avui- i la ficció. El mal hauria pervingut d'Etiòpia a travès dels perses que comerciaven a l'Egeu. L'epidèmia va tenir efectes devastadors no sols en els cossos humans, sinó en els costums (tractament de malalts i cadàvers), el sistema polític i la pietat religiosa fins al punt que arriba a dir que als ciutadans «no els detenia cap temor als déus ni a les lleis humanes» (eren tan egoistes com els estats de la Unió Europea quan es robaven encàrrecs de mascaretes i medicaments tot especulant els uns contra els altres). Es calcula que, des d'aleshores, més d'una vintena de pandèmies han assolat la humanitat; potser la més terrible de totes fos la pesta negra (bubònica), que entre 1347 i 1351 causà la mort de 100 milions de persones (1/3 part de la població europea!). En gravetat, potser van seguir la pesta de verola (el 1520 matà 50 milions de natius americans), la denominada «grip espanyola» (entre 1918 i1919 hi hagué entre 40 i 50 milions de víctimes) i, finalment, des de1981, la VIH-SIDA, que hauria costat la vida a més de 25 milions de persones.
Hem canviat a millor amb aquestes experiències? A finals de maig la COVID-19 ha causat uns 350.000 morts al món. (Només el tsunami de l'oceà Índic del 26-XII-2004 matà 250.000 persones.) Les dades ens serveixen per relativitzar la panoràmica. Ningú ja no posa en dubte que, tal com es troba la Terra avui dia, la humanitat camina vers la pròpia sepultura.. Hem de canviar radicalment si volem garantir un futur a la vida i a la nostra civilització. Segons Sigmund Bauman, en l'actual moment, tenim més problemes que solucions i més desafiaments que capacitat d'enfrontar-los.
La Carta de la Terra va recollir els principals valors i principis en una enquesta a més de 40 països l'any 2000; el 2003 fou assumida per la Unesco. En el seu preàmbul diu: «Ens trobem davant d'un moment crític en la història de la terra, en una època en què la humanitat ha d'escollir el seu futur .[...]: o formar una aliança global per tenir cura de la terra i els uns dels altres, o arriscar la nostra destrucció i la destrucció de la diversitat de la vida. El papa Francesc en la seva encíclica Laudato Si' sobre la cura de la Casa Comuna (2015), va en la mateixa línia: «Mai no hem maltractat i danyat la nostra Casa Comuna com els últims dos segles» (n.53). I afegeix: «Les prediccions catastròfiques ja no poden ser mirades amb menyspreu i ironia; a les pròximes generacions podríem deixar-los massa runes. Deserts i brutícia; en el ritme del consum, de rebuig i d'alteració de l'entorn, s'han superat les possibilitats del planeta, de manera que l'estil de vida actual, per ser insostenible, només pot acabar en catàstrofe» (n.161).
Avui, en les nostres societats, subsisteixen dues visions del món (cosmovisions): la de la conquesta i dominació i la de la cura i responsabilitat col·lectiva. La primera neix amb els imperialismes antics, es nodreix durant el Renaixement i es fa forta amb la Il·lustració. És la voluntat de poder de Nietzsche (der Wille zur Macht), és a dir, el poder entès com a dominació de pobles, de nacions, de la naturalesa i de la pròpia vida. D'aquí van néixer els projectes cientificotècnics com a instrument de realització i empadronament d'aquest sentit de la vida. És una cosmovisió mecanicista, determinista, atomística i reduccionista. Rau en l'herència arquetípica de Sargó II, Alexandre el Gran, Hernán Cortés o Napoleó: grans conqueridors. Figurativament es pot dir que és el paradigma del puny tancat per sotmetre i dominar. Des d'aquesta cosmologia de poder, s'ha conquerit pràcticament tot el món conegut. De fet, s'ha arribat al fet que el 20% de la població mundial (entre els quals ens hi comptem) consumeixi el 80% de tots els béns i serveis naturals, cosa que crea un enorme abisme entre rics i pobres (a la gran majoria de la humanitat només els queda el 20% dels recursos naturals). Cert que aquesta cosmovisió ha portat immensos beneficis i ha fet més còmoda i prolongada la nostra vida. Però, simultàniament, ha creat una maquinària de mort amb armes químiques, biològiques i nuclears que poden destruir 25 vegades tota la vida orgànica sobre el planeta i posar fi la vida humana. La racionalitat tècnico-científica ha esdevingut irracional. És l'antisolidaritat, l'antifraternitat, l'antiigualtat, l'antillibertat, en definitiva, l'antivida.
La segona, la cosmovisió alternativa de la cura i responsabiliat col·lectiva, que va sorgir ja fa un segle (des d'Einstein 1905-1915), té com a eix estructurador una xarxa col·lectiva de responsabilitats. Figurativament no és cap puny clos, sinó la mà estesa amb els dits oberts per fer amb altres mans una aliança de protecció i salvaguarda de tota la creació. La cura, entesa com a dimensió essencial de l'ésser humà, és un relació amorosa amb la realitat, no agressiva. Per la responsabilitat col·lectiva ens adonem de les conseqüències de les nostres accions -destructives o constructives de la vida-, reforçant tot el que pot conferir sostenibilitat a tots els éssers i als seus respectius ecosistemes. Les referències arquetípiques podrien ser tan diferents com sant Francesc d'Assís, Thoreau i Gandhi. Són persones que se senten part de la naturalesa i de la Terra, hi són al bell mig com un membre més de la gran comunitat de vida. Aquesta nova visió és holística perquè involucra tots els éssers i processos dins de la gran evolució que va començar fa 13,7 milions d'anys. L'univers està contínuament en expansió, autoorganitzant i autocreant-se. El seu estat natural és l'evolució i no l'estabilitat, la transformació i l'adaptabilitat i no la immutabilitat i la permanència. Com subratlla la física quàntica, tot és relació i res existeix fora de la relació (Laudato Si', núms. 86, 117, 120). Per aquesta raó, tots els éssers som interdependents i col·laborem entre si per coexistir i garantir l'equilibri de tots els factors que sustenten l'univers, molt especialment la vida.
Leonard Boff explica que per darrere de tots els éssers «actua l'Energia de Fons, anomenada també el Principi Generador de tots els éssers, un oceà sense marges, d'energia, misteriós i inefable (manifestació de la força creadora de l'Esperit?) que origina, sustenta i anima tot l'univers i fa sorgir emergències noves. Les més espectaculars de totes són la Vida i la Terra vivent i nosaltres mateixos, els humans, que som aquella porció conscient i intel·ligent de la pròpia Terra amb la missió ètica de tenir-ne cura i protegir-la (cf. Gn 2,15)». Nosaltres mateixos.
