La gegantina Laura Borràs es queixa que la volen engarjolar per ser independentista. L'acusen d'afavorir un amic quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes, però ella insisteix als qui la vulguin escoltar -cada vegada menys- que el seu pecat és ser independentista. I el cas és que li haig de donar la raó. L'origen de tot és l'independentisme, que a Catalunya és només una forma d'arribar al poder i afavorir a qui ens doni la gana. Sempre després d'afavorir-se un mateix, és clar.

El problema de la Borràs és que ningú que la vegi enfilada a la tarima se la pren seriosament, perquè al seu costat tot queda petit i en lloc d'estar al Congrés sembla que hagi aconseguit encabir-se a dins d'una casa de nines. Però si mirem d'oblidar la seva grotesca imatge -cal reconèixer que no ho posa fàcil, amb els vestidets infantils que sol lluir, culminats sempre per una papallona groga, com escapada de les que li habiten al cap-, admetrem que està ­carregada de raó. Si un no pot fer el que li doni la gana amb els diners que cauen a les seves mans gràcies al procés, ja em diran de què serveix el procés, per això ens hauríem quedat a casa. Des de l'inici tots tenien clar que a la independència no hi arribarien, però a tocar diners, sí, i molts, d'això anava la cosa. Si estem d'acord que procés i corrupció van de la mà, li hem de donar la raó a la gegantina portaveu quan es queixa d'estar perseguida per ser independentista. Més encara: quina utilitat pot tenir una cosa anomenada Institució de les Lletres Catalanes, si no és la de repartir diners als amics? Hi ha barraques que des del seu nom ja insten a la prodigalitat, obliguen a regalar diners. Institució de les Lletres Catalanes. A mi, em posen al davant d'una cosa anomenada així, i si no tinc amigues, me les busco, però el cas és que no quedi ni un euro sense repartir alegrement al meu lliure albir.

Dona de costums metòdics i senzills i cervell igualment senzill, no ha fet més que complir amb el que s'espera d'una bona llacista, i ara els companys de viatge li giren l'esquena. És entendridor com apel·la a la seva honradesa sense creure-hi ni per un moment. Em recorda Basil Seal, el cínic personatge d'Evelyn Waugh, de qui se'ns diu que conservava el seu honor com podria haver cuidat una mascota cara.