L'edició de 2020 del Sónar hauria d'haver començat en uns dies. Ha estat molt greu el seu ajornament per la pandèmia del coronavirus? Parlem-ne. El professor Simon Frith sosté que el ball ha estat la porta d'entrada a la música per a la majoria dels éssers humans al llarg de la història. En la seva opinió, tothom vol ballar, preferentment en grup, però els suposats especialistes en música han estat darrerament massa centrats en les discografies i els artistes, i pràcticament gens en els llocs de trobada i relació. L'inici d'aquest malentès van ser els anys setanta, quan els defensors del rock, en un intent idiota de legitimització cultural, van buscar vendre'l com un «art seriós», una experiència que es gaudeix «assegut i en solitari». Això és un disbarat, perquè el gran avantatge dels estils populars és que estan fets per ser viscuts en moviment i en comunió. Podria pensar-se que el confinament ha perjudicat la música més lleugera, no obstant això, no ha estat així... Ha perjudicat tota la música, també la d'avantguarda. Ho demostra una antiga reflexió d'Ornette Coleman, el pare del free jazz i un dels compositors més avançats que han existit mai: «M'agrada la música experimental que es pot comprendre a la primera». Per descomptat, es pot ser feliç aïlladament amb una cançó, però, segons Frith -i Coleman-, la funció social de l'art sonor és una altra. El Sónar ho demostrarà el 2021.