Es va especular si la COVID-19 ens canviaria, ens convertiria en persones més raonables i solidàries, més capaces de mirar-nos des de fora i ens esmolaria el sentit crític tot posant en relleu els vicis individuals i col·lectius a fi d'anihilar-los. Es va teoritzar a favor que una patacada tan universalment greu, que ens demostra que els humans no som àngels i que estem fets d'una mateixa matèria natural molt feble i exposada als virus letals, ens faria humils, discrets i ens transformaria perquè ens rebaixaria la supèrbia, la vanitat i els egoismes ancestrals.

Les inèrcies malsanes del passat primigeni, enganxades a la pell de l'ànima, ens són indissociables i han traspassat la crisi. No podem viure sense gloriejar-nos, és el nostre tarannà altiu i arrogant, l'urc més pregó i definidor. Som tan irresponsables i egoistes com sempre. La dinàmica social i cultural, que ve de la nit dels temps, ens pauta conductes predeterminades i malgrat la gravetat i la incertesa, malgrat les pors i els neguits, tornarem a repetir mecànicament els mateixos hàbits. És una necessitat bàsica de l'ànima humana el reconeixement, sentir-se acompanyat en el trajecte vital, rebre l'escalf dels altres, però hi ha individus que mai en tenen prou i, per enveja o odi, el voldrien tot per ells sense compartir-lo amb ningú més.

Què s'ha cregut aquesta coseta tan petita per fer trontollar tota la humanitat? Com puc contreure la pandèmia jo que soc un home de carn de roure, de salut a prova de bomba, com puc jo autosuficient, enamorat de mi mateix, emmalaltir? Això de cap manera em passarà perquè estic blindat per naturalesa i no necessito mascaretes ni rentar-me les mans, faig el que sempre he fet, el que em dona la gana.

Alguns filòsofs desdenyaren la seva pertinença al gènere humà i s'esllavissaren pel pendent de la misantropia, talment com estrangers en un món equivocat, al qual no pertanyien, com Friedrich Nietzsche, que va ser ingressat temporalment en un sanatori mental afectat per una demència megalòmana i una desestima a tothom.

No fa gaire discutíem amb uns companys (en temps del coronavirus s'han produït reflexions poc habituals) quin és el defecte més antic, perniciós i estès entre el gènere humà, el que ens resulta més antipàtic i que declarem culpable de les guerres, trencaments familiars i de les moltes maldats a través de la història fins a l'ara i aquí.

Emprarem diferents noms per designar-lo, superioritat, egocentrisme, omnipotència, orgull propi exaltat, egoisme, egotista, tanmateix tots tenien un comú denominador: el sentiment de l'ésser humà de considerar-se un animal, que ha de ser no sols respectat, sinó també temut, el més invencible que tots els altres. Una afirmació categòrica universal del gènere humà i constatable en diferents graduacions individualment. Cada persona en particular forma part d'aquesta multitud que es creu que és l'ésser més dotat de la creació, motiu suficient per ser respectat per la resta dels animals, tots inclosos, des dels més alts, resistents i forts, als més nimis, insignificants i negligibles com els virus.

El nom d'aquesta superioritat humana es relaciona amb el políptot famós de l'Eclesiastès: «vanitas vanitatum, et omnia vanitas» (vanitat de vanitats, i tot és vanitat). Vanitat, vanitats, el que mou de veritat els homes és la vanitat, l'orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o els propis mèrits, en comparació amb la resta d'individus, sempre acompanyat d'un desig excessiu de ser notat i lloat.

Què s'ha cregut aquesta coseta tan petita per fer trontollar tota la humanitat? Com puc contreure la pandèmia jo, que soc un home de carn de roure, de salut a prova de bomba, com puc jo, autosuficient, enamorat de mi mateix, emmalaltir?

Vaig anar publicant articles de com els amics resistien el temps de confinament, què feien a la llar sense sortir, excepte en Rafel i la Montse, que gaudeixen d'una eixida amb jardí que s'endinsa en el bosc, arbrat de suros i alzines. La resta, closos a la casa o el pis, i una bona amiga, l' Anna, en una planta baixa d'un edifici sense balcons.

Si baixo de l'abstracció a la concreció, deixo la teoria per donar relativa validesa a l'anècdota, repassaré ara com han tornat a la vida del carrer aquells companys i companyes dels quals vaig parlar-ne. Com han reaccionat ara que han pogut trepitjar el carrer, però que cap d'ells ha recuperat la vida anterior. L'Anna anuncià que la clausura li havia demostrat que podia ser estalviadora i reconegué que es comprava massa roba per presumir i pel gust de posseir-la amb l'excusa que una psicòloga declarà que la depressió de les dones es cura comprant peces de vestir capriciosament. Què va fer l'Anna un cop estrenada la llibertat? Anar a emprovar-se jerseis i faldilles. Res a fer, és una víctima del consumisme, una malgastadora.

En Joan ens feia patir perquè viu sol i sempre ha estat envoltat de gent. Tractable i cordial, membre dels clubs de xerrameques, ha militat en dos partits polítics, sense massa motivació ideològica, soci d'associacions culturals i gastronòmics. Home culte que només parla del que sap. Ens va anunciar: «M'he adonat que quan estic sol estic en molt bona companyia». Què ha fet? Ha cuinat i ha convidat els seus amics.

Igual de lirons, d'irresponsables i ximples, com sempre.

Ànims i que tinguem sort!