Amb el cinema, ets capaç de dilucidar amb precisió en quins moments vas descobrir-lo i començar a estimar-lo, però en canvi no aconsegueixes imaginar de cap de les maneres com seria la teva vida sense ell. Hi estableixes un vincle molt sòlid, perquè d'una estranya manera es torna l'únic mirall on t'agrada mirar-te. Sovint també es converteix en el lloc on s'expressa una felicitat molt concreta, aquella que té a veure amb les persones amb qui l'has compartit. Pot arribar a transcendir la qualitat de la mateixa pel·lícula, perquè deixa de ser només una pel·lícula. Posaré un exemple: hi ha un film del 1994, Baby's Day Out (aquí es va titular El peque se va de marcha: sí, jo també em vull prendre el mateix que es va prendre el traductor), que com a crític diria que no us canviarà la vida, però resulta que també és la pel·lícula amb què més vaig veure riure la meva àvia. Reia fins a plorar, la dona, particularment amb un gag en què Joe Mantegna té un petit incident testicular. Per tant, cada vegada que s'ha emès per televisió o m'he creuat amb qualsevol imatge seva, somric pensant en aquella tarda de juliol en què la vam veure plegats per primer cop. També tinc records similars amb títols infinitament superiors (amb la meravellosa El Dorado de Howard Hawks al capdavant), però l'exemple d'un de considerat menor sembla més adient per resumir fins a quin punt el cinema té el poder d'apel·lar a aquelles coses que realment t'importen. Vaig pensar en tot això, i molt, llegint el Mata a tus ídolos de Toni García Ramón, on l'autor parla de la seva experiència com a periodista cinematogràfic arreu del món i explica històries molt sucoses sobre algunes de les estrelles que ha entrevistat. Però és molt més que això. Fonamentalment és un llibre sobre com s'escriuen els universos, els cinematogràfics i també els propis, que acaben confluint eu un de sol. Perquè al final, allò que perds i aquells que enyores, aquell que eres i aquest que ets, s'acaben reflectint (o fins i tot definint) en els records, experiències compartides i moments de complicitat que veus evocats a la pantalla. Per això, si ets cinèfil rius molt amb les històries del llibre sobre entrevistes de girs inesperats i promocions que ratllen el deliri, però també et pots trobar sentint una emoció molt genuïna i molt íntima: la que neix la certesa que hi ha persones en aquest món que miren i viuen el cinema exactament com tu.