18 de juny de 2020
18.06.2020
Diari de Girona

Cartes

18.06.2020 | 06:00
Cartes

La primavera i el coronavirus ens renoven
Temi Vives Rego Santa Cristina d'Aro
Benvolguts tots, l'any 2020 ens ha portat l'esglai del coronavirus. No enteníem el que passava. Potser trigarem temps a entendre amb serenor i coherència aquesta fuetada pandèmica global. Hem tingut por, ens hem sentit ignorants, hem sentit la fiblada de la impotència.
Passi el que passi, cal abordar amb valentia el que som i el que ens succeeix. Afrontem amb alegria i fermesa els reptes i problemes que l'aventura de la vida ens planteja. Ben dins de la primavera, estem tots. Són els temps de la renovació de les llavors, els animals, les aigües, els boscos, la mar i també nosaltres. La primavera d'aquest any 2020 ha vingut acompanyada del coronavirus. Tinc la impressió que tant la primavera com el confinament coronavíric ens ha renovat per partida doble. Primavera en confinament, farcida de reflexions (potser imposades per les circumstàncies) han desvetllat les nostres ganes i necessitat de viure a l'exterior. Ens cal gaudir de la natura i la gent.
Explosió de flors i insectes. El món es rejoveneix un cop més i ens mostra jovialitat i bellesa de per tot. Potser el confinament també ha rejovenit la nostra manera de pensar, desitjar, gaudir i construir el futur. Malgrat les pèrdues, el dolor i la incertesa de la pandèmia, espero i desitjo que aquest imprevist còctel de la primavera i confinament ens renovi. Serem capaços de reeixir i construir un futur millor per a tots? Estarem millor preparats per al proper repte global? Quins valors ens han de fer més forts i savis? Encara ens queden espernetecs de primavera i confinament, per esbrinar-ho (entre tots).


Nosaltres seguim un codi
Xavier Serra Besalú Girona
Els metges tenen un codi deontològic. I els advocats, i els psicòlegs, i moltíssimes professions han anat elaborant les seves regles de conducta, distingint allò ètic d'allò que no ho és.
Els docents també. Potser no ho saben.
Criticar és molt fàcil, però convé distingir entre el que «no es pot fer» i el que «és una opinió d'algú», sovint aliè a la comunitat educativa, en relació amb el que ens agradaria que fos.
El nostre codi, el dels mestres i professors, és a cdl.cat, un Col·legi professional, i està consolidat des del 2011. I hi ha una feina prèvia, lloable, del Consell Escolar de Catalunya, que en va aprovar uns criteris el 1992. És fàcil trobar-ho.
Durant força anys, el vaig exposar a la meva assignatura «Ètica professional docent», a la Facultat d'Educació.
Això sí: els codis són una «ètica de mínims»; i els docents solem anar a una «ètica de màxims». Ho sabien, oi?


Compra, venda i consum a plena llum
Miquel Mengual Casellas girona
Títol d'una novel·la? Tant de bo fos així. Però no va de literatura. Plaça Joan Pou i Camps. 17 h. Dos nois d'uns 18 anys seuen en un dels bancs del parc, sovint poc concorregut. Davant meu, que passejo, caminen dues noies que no arriben als 16 anys. No diré el color de la pell de cap d'ells. Tant li fa. Les noies s'acosten al banc on seuen els nois. Un d'ells treu una petita paperina de plàstic de la butxaca. Li dona a una de les noies. La receptora de la paperina dona al noi uns diners. No veig quants. S'ha acabat la transacció. Jo estava a uns 25 m. Ho podia veure tot. També els 18 habitatges cara oest ho poden contemplar. Els de la cara est són menys. Uns 12. També poden «gaudir de les vistes». Ningú diu res. Els nois i les noies se'n van sense dir paraula, amb tota pau. Potser no m'han vist. Potser m'han vist però no els ha importat. És un fet quotidià en aquest indret que conec i en d'altres que desconec. Però fets com aquest són a diari als nostres carrers. El que em va deixar més estorat és la pau, la tranquil·litat. L'absència de por. Ni tan sols desconfiança. Increïble? No: quotidià i sense control. M'agradaria acabar així. Però és que n'hi ha més. En el retorn del meu passeig vaig passar per davant de la parròquia de Sant Pau. Ja era mig fosc. Però la llum del porxo els il·lumina de ple. Dos homes de mitjana edat, amb una ampolla grossa de cervesa cada un. Mig asseguts mig drets. Entre glop i glop de cervesa, treuen una goma llarga. Un se la lliga al braç. L'altre prepara de pressa una xeringa i punxa el company per sota la goma. Recullen tot el material i se'n van cadascú per la seva ruta. Panorama no diari però sí freqüent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit