El gran fenomen cultural de la contemporaneïtat no és la fi de la bellesa en l'art, el relativisme filosòfic, la incertesa científica o la popularitat massiva del cinema i la televisió. El més transcendent des d'un punt de vista social ha estat l'alfabetització general, la conversió de l'educació en un deure moral al qual tenen dret tots els ciutadans.
Per fer-nos-en una idea, la taxa d'alfabetització a Espanya és superior al 98% i escaig, és a dir, que únicament l'1% i escaig encara no sap llegir i escriure. El 1900 els analfabets integrals constituïen el 63% de la població (el 71% en el cas de les dones), i només a partir del gran impuls escolar de la II República els alfabetitzats van superar en nombre els analfabets, una corba que el franquisme va millorar a partir dels anys 50 gràcies a les ordes religioses que es van centrar en el quefer pedagògic.
Però l'accés massiu a l'educació que hem viscut, i que ara s'estén pel Tercer Món, no sembla resoldre els problemes més elementals del gènere humà. Un pensador de caire cristià com el francès Paul Ricoeur -mestre del president Emmanuel Macron- ja deia als anys 80 que semblava com si la Humanitat, «en acostar-se en massa a una cultura de consum bàsica, s'hagués aturat, també en massa, en un nivell subcultural».
Altres estudiosos de la mateixa societat de masses com Umberto Eco o Guy Debord, fins i tot Walter Benjamin una mica abans, han descrit sensacions semblants. O sigui, que a més expansió de l'educació, més subcultura massificada. Un fenomen que pot espantar-nos pel que d'elitista sembla subjeure a l'anàlisi però que, en els últims anys, s'ha difós àmpliament entre intel·lectuals i pensadors arran de la reaparició del populisme polític després de la crisi econòmica del 2008.
L'èxit electoral de líders tan «incorrectes» per les normes establertes com Donald Trump o Boris Johnson així com l'emergència de partits d'extrema dreta i extrema esquerra en bona part d'Europa -i d'una manera recurrent a l'Argentina, i ara a Mèxic, Veneçuela o Brasil- ha fet saltar totes les alarmes benpensants d'Occident. Des de la Guerra Freda que no es vivia una inquietud geopolítica així entre la intel·ligència democràtica, on regna ara mateix el pessimisme i l'ansietat davant la deriva del social.
En aquestes estàvem quan va arribar la covid-19 i ens va agafar a tots amb el peu canviat. Tot just quatre mesos després de l'esclat de la pandèmia i de la profunda mutació quotidiana que aquesta ha procurat en la vida de les persones, el populisme radical ha deixat d'interessar i sembla retirar-se en manera desordenada davant la seva incapacitat per aportar alguna solució a un problema sanitari i econòmic tan complex com aquest que estem patint. A l'espera de les eleccions americanes de novembre.
Però ara mateix, la subcultura d'aquesta societat alfabetitzada s'està manifestant d'una altra manera, potser fins i tot més absurda encara i que convé no perdre de vista. Enmig de la presència d'una pol·lució informativa sense precedents gràcies a la capacitat de comunicació pròpia que la tecnologia ha posat a les nostres mans, al que assistim és a reaccions inesperades. Algunes que crèiem ja descatalogades, com la reivindicació d'una certa eugenèsia, centrada en els sectors de risc enfront de la malaltia: els més grans -de 60 anys cap amunt- i els pacients amb patologies prèvies. Fins a la data, només el filòsof Peter Sloterdijk es pronunciava sense prejudicis al respecte: davant el fracàs de la via educativa i humanista, deia, fa més de dues dècades que va reivindicar la manipulació genètica per millorar l'ésser humà.
Molts joves abunden en el mateix encara que per altres raons. Amb la voluntat d'un canvi de rols generacional, amb aspiracions de poder, militen en aquesta causa que pot semblar tan immoral com propera a les pràctiques nazis anteriors i posteriors a la guerra. Paradoxalment, és Vox el partit que enarbora la defensa dels grans, potser perquè la pèssima gestió de les residències geriàtriques a Espanya erosiona els seus actuals responsables polítics, que abasten des de la popular Isabel Díaz Ayuso a la compromesa Mónica Oltra.
A més, com sol passar amb cada anunci d'una fi del món -vegeu el mil·lenarisme o bona part de la literatura de ciència-ficció o les trobades en la tercera fase-, s'han deslligat tot tipus de creences de naturalesa irracional, de vegades espiritualistes, altres directament espiritistes. A les xarxes socials coexisteix un autèntic riu amazònic de rumors i notícies falses, llaunes i comentaris contra la ciència mèdica -i la ciència en general- o qualsevol altre valor que es presenti com a empíric.
Per exemple, els terraplanistes, amb alguns jugadors de l'NBA o músics de rap en primera línia, han fet la seva aparició per condemnar de nou Galileu i de passada Newton, mentre les teories de la conspiració porten setmanes deslligades: conspiracions contra el Govern o d'aquest contra la democràcia, de la indústria farmacèutica, de la Xina -o d'Estats Units-, de la radiació electromagnètica del 5G, tot això barrejat amb campanyes antivacunes o narracions extraordinàries sobre els laboratoris que han creat el nou coronavirus per delmar la població mundial.
I, com no, fins a esbrinar qui va ordenar en veritat l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy tal com demanava conèixer Bruce Willis a la NASA abans d'anar a salvar el planeta llançant-se sobre el meteorit Armageddon. Almenys la policia sueca, amb ajuda d'una pobra investigació periodística, sembla haver donat explicació plausible al magnicidi d'Olof Palme, 34 anys després, encara que res comparable a la publicació de les cintes de Richard Nixon amb Franco, a un dels ambaixadors del qual el Generalísimo li confessava que després de la seva mort arribarien a Espanya els partits, la droga i la pornografia, però que el país ho resistiria gràcies al fet que s'havia creat la classe mitjana. Les matildes i els López Vázquez. Era Berlanga, al cap i a la fi, qui ho sabia veure i vaticinar.
