19 de juny de 2020
19.06.2020
Diari de Girona

L'advocada ploranera

19.06.2020 | 06:00
L'advocada ploranera

Si alguna vegada faig d'acusat en un judici, em demano una advocada que plori. O advocat, no vull fer diferències de gènere, el cas és que tingui la llàgrima fluixa. Quan vaig veure l'advocada d'en Trapero com una Maria Magdalena a l'Audiència Nacional, vaig pensar: en vull una com aquesta. Ni que sigui per poder fer el gest que tantes vegades he vist al cinema, de treure'm un clínex de la butxaca i allargar-l'hi a la meva advocada, quasi sense mirar-la, amb el gest d'home dur alhora que tendre, que tan bé interpretava Bogart.
– No plori per mi, lletrada, eixugui's aquestes llàgrimes.
No sé si els plors, és a dir, la seva intensitat, la seva quantitat i la seva versemblança, influeixen finalment en la sentència, és d'esperar que sí, els magistrats no són de pedra. La lletrada Olga Tubau –que aquest és el seu nom– va estar molt bé pel que fa a dramatisme i tristesa, res a dir per aquesta banda, però per al meu gust li va faltar continuïtat i força, potser és que jo soc molt exigent i no em conformo amb qualsevol cosa. Els magistrats haurien valorat llàgrimes més visibles –la il·luminació de la sala no era la millor, s'ha de reconèixer– i sobretot, més perllongades en el temps, que mai hauria de ser inferior als dos minuts. El volum també el podria millorar la lletrada de cara a properes defenses, no pot ser que des de les darreres files costi tant de sentir els gemecs, estic segur que el president de l'Audiència haurà pres bona nota d'aquestes deficiències. I mocs, van faltar mocs. Els mocs afegeixen a la plorera un plus de tragèdia, no hi ha qui es pugui resistir a llàgrimes i mocs baixant en comandita galtes avall, potser perquè tal barreja ens recorda la nostra infantesa. En fi, diverses mancances, però que en cap moment entelen el magnífic espectacle que va oferir la lletrada Tubau. Segueixin-la, aquesta dona ho té tot per triomfar, probablement aviat la podran veure a TV3, suposo que al FAQS.
De tota manera, a l'acusat –que és qui paga– tot això li és igual, ell disfruta de la funció des d'un seient privilegiat. Ni tan sols sap si l'advocada plorava perquè el seu client li feia pena, perquè es va adonar que la seva defensa havia estat infame i ja no podia rectificar-la, perquè ja es veia a venir que la sentència seria desfavorable o perquè es penedia de no haver presentat una minuta més elevada. Les llàgrimes, com les ventositats, és millor deixar-les anar en privat, així s'evita que la gent especuli sobre el seu origen.
No vull ni imaginar el drama a què assistirem si la sentència no li és favorable, pobra dona. Si en la lectura de les conclusions ja semblava que estigués mirant Cinema Paradiso, com la sentència no li sigui favorable, els gemecs i xisclets se sentiran des de l'exterior de l'Audiència Nacional. No seran pocs els vianants que pensaran que allà dins, a més de jutjar els reus, tot seguit s'ajusticia els que resulten culpables, i de forma cruel.
Una vegada vaig anar a judici per un accident de trànsit, i l'advocada que em va tocar d'ofici no va deixar anar ni una llàgrima. Al contrari, em va semblar que en algun moment somreia. No m'estranya que no hagi passat d'assistir pobres diables que no es poden pagar un advocat, segurament si hagués après a llagrimejar quan toca, ara voltaria per l'Audiència Nacional, o com a mínim pel Tribunal Suprem. I a mi no m'haurien tret el carnet.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook