Al costat dels contrastos hi ha l'ombra i la llum de la vida. La força, en moltes ocasions, ens la donen les nostres limitacions. Hi ha coses que tot i estar destinades a enfonsar-nos, en determinats moments, fan de contrapès. La ignorància n'és una... Per poder examinar «alguna cosa» cal tenir-la a prop. Encara que, no està de més dir-ho: la curiositat no és el mateix que l'interès.

Hi ha qüestions que delaten la nostra incapacitat de pensar correctament. Sí, moltes són el precedent que aspira a imposar-se i en intentar-ho xoca contra la simplicitat. És terrible veure que cada dia estem més fragmentats i envoltats de persones que l'únic que fan és exaltar l'odi. Sempre he pensat que els que s'indignen per tot obtenen els cabrejos de les seves mancances. Hi ha moltes formes de parlar, encara que la pitjor, la que condueix a res, és la que no és aportació de la raó i la intel·ligència. Al costat de tot el que no es comprèn hi ha el malentès, l'ofensa, l'insult, la mentida, la inventiva, l'atac i així successivament. La pitjor forma d'aïllament (opinió subjectiva) és la ignorància. Sens dubte: moltes formes d'incomprensió neixen de la ceguesa. Una cosa que no té bagatge no passa de ser un vast compromís amb el desacord. Ara, amb les xarxes socials, podem pensar tots. No, per accedir-hi no ens demanen res. Ni coneixements, ni cultura, ni educació, ni bones formes. Fins al més borrego pot acudir-hi i obrir-se camí al costat d'allò desdenyat per endavant. Em fa gràcia, ho confesso, la gent que pretén ser divisionisme i al costat de les seves «rèpliques» deixen una col·lecció de faltes d'ortografia brutal. Així és el realisme anecdòtic, el que molts dies veiem i ens fa l'efecte d'estar vivint en un món de bojos.

Ja ens ho va advertir Goethe: «No hi ha espectacle més terrible que la ignorància en acció». Mai arribarem a l'enteniment si considerem enemic aquell que pensa de diferent manera que nosaltres.

M'agraden les persones que escolten, les que amb subtilesa harmonitzen el silenci i troben en la prudència una gran companyia. No cal parlar sempre; al costat de l'escolta un es retroba amb la humilitat i pot veure d'una manera clara les seves mancances. Per descomptat és una opinió subjectiva...

Al jardí del meu pensament, a l'aire lliure, estan asseguts els meus hostes esperant-me per prendre cafè. Sempre vaig nua, per vestir-me ja tindré temps.