21 de juny de 2020
21.06.2020
Diari de Girona

Experiències de unes oposicions

21.06.2020 | 06:00
Experiències de unes oposicions

L'any 1978 es varen convocar oposicions per cobrir la vacant d'arxiver de l'Ajuntament de Girona. Un funcionari de l'Ajuntament, que havia rebut l'encàrrec de redactar el qüestionari que hauria de regir un dels exercicis dedicat a la història de la ciutat, em va demanar ajut; més concretament em va demanar que li redactés l'esmentat qüestionari. Vaig acceptar amb gust; però també amb certa preocupació. Sabia que s'hi presentaria el fill d'un meu amic, que a més era regidor. Calia doncs obrar acuradament i amb el màxim mirament, no només per no ser injust, però també perquè no es veiés ni una ombra de favoritisme. Vaig procurar que la temàtica fos exhaustiva i equilibrada, i no posar massa temes de la part que ell dominava més; detall que no m'era pas desconegut. A mi no m'era pas indiferent que guanyés la plaça el fill del meu amic, però havia de ser net jugant i que s'ho guanyés honradament.
En obrir-se el termini d'inscripció es varen inscriure el fill del regidor i dos altres opositors, un home i una dona. Tots eren ben coneguts meus i sabia el que podien donar de si. La noia no tenia pas suficient preparació. El xicot anava molt preparat, potser més i tot que el fill del regidor. Però també s'havia inscrit per opositar a Madrid al Cuerpo Facultativo de Archivos. Les dues oposicions coincidiren en les dates de celebració, i aquell noi va optar per anar a Madrid. Així la cosa de Girona quedava pràcticament sentenciada.
Hi havia molts altres gironins que s'havien dedicat a l'estudi de la Història i que jo considerava que també podien haver aspirat a aquella plaça. Comentant-ho amb dos d'ells, em varen dir que havien decidit no opositar perquè consideraven que la plaça ja estava prèviament donada. I com una mostra d'això deien que ja es veia amb el programa, que estava fet a la mida de l'opositor predestinat. Com és natural, no els vaig pas dir qui havia redactat aquell programa. I el fet em va demostrar el poc que costa pensar malament.
Em varen nomenar membre del tribunal que havia de jutjar aquella oposició, i em plau constatar que no vaig rebre cap suggerència ni del pare de l'opositor ni de cap membre de la corporació municipal.
Es varen celebrar els exercicis, i des del primer moment es va veure quina era la preparació d'un i altre dels dos opositors. Abans d'arribar al final la noia ja va quedar eliminada, amb tota justícia; i també amb tota justícia l'únic opositor supervivent va obtenir la plaça.
Al cap d'uns anys, no recordo si dos o tres, es va convocar oposició per l'Arxiu de la Diputació. En llegir la convocatòria en el Butlletí de la província, em va sorprendre molt gratament veure que el programa proposat era literalment el mateix que jo havia redactat per les oposcions a la plaça municipal. Amb l'única diferència que el primer encara estava en castellà, i el segon ja era en català. Però el que va estructurar les bases de la oposicó provincial només va traduir el programa de les municipals. Aquesta coincidència demostrava que aquell programa no debia pas estar malament del tot.
L'any 1957 vaig formar part del tribunal d'oposicions al Cuerpo Auxiliar de Archivos, Bibliotecas y Museos. Es presentava la filla d'un company del cos facultatiu: aquella noia demostrà tenir una preparació molt deficient. Amb penes i treballs anava superant els successius exercicis; però al final quedava ben clar que no es faria justícia si se l'aprovava. Els altres membres del tribunal eren partidaris de tenir en compte que es tractava de la filla d'un «compañero». Tot i que reconeixien la insuficiència que havia demostrat en el curs de les proves. Es va procedir a la votació, i va quedar aprovada amb el meu vot en contra. La votació era secreta i res no transcendia del que havia opinat el tribunal, fora del resultat final. En sortir al carrer vaig trobar el pare de la interessada, el qual em va donar les gràcies per haver aprovat la noia. Jo li vaig dir que com a company el felicitava i m'alegrava de l'èxit; però que sincerament jo no l'havia pas votat, ja que considerava que no estava prou preparada. L'home es va quedar glaçat. No s'ho acabava de creure. Si jo no li hagués fet aquell aclariment no se n'hauria assabentat; però em va semblar que no hauria jugat net enganyant-lo encara que fos per jo quedar bé davant d'ell.
Al cap d'uns anys, un dia aquell company de «cuerpo» em va telefonar per dir-me que es trobava a Girona i que l'interessaria que ens veiéssim per demanar-me un consell. Vàrem quedar d'acord i vàrem tenir una cordial entrevista. El tema que el preocupava era que el seu fill podia aspirar a un càrrec tècnic, d'acord amb la seva titulació superior, a la Diputació de Girona. I li convenia saber a on es ficava. Com que en ocasió de les oposicions de la seva filla jo li havia demostrat la meva honradesa i claredat d'exposició, creia que ara també el podria assessorar anb tota confiança. No cal dir que això em va satisfer molt. Li vaig explicar tot el que sabia sobre l'ambient de la Diputació i la forma en què havia estat acomiadat el que havia deixat la plaça vacant. I li vaig dir que podia posar-se en contacte, en nom meu, amb dos funcionaris d'aquella casa amics meus i que podien estar-ne més assabentats que jo mateix. Em va agrair molt la informació. Al cap d'un temps va venir a casa el fill d'aquell senyor per fer-me saber que ja li havia estat concedida la plaça en qüestió, i donar-me les gràcies per les informacions que el seu pare havia rebut.
L'any 1960 vaig formar part d'un tribunal d'oposicions al Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos. Érem tres companys de Madrid, bastant antics en l'escalafó i amb molta experiència, i un de Sevilla i jo, que érem joves i moderns en l'escalafó. Només hi havia una plaça per adjudicar i es presentaven tres opositors. Un d'ells era la filla d'un exministre que estava molt ben considerat en les altures. En la primera reunió del tribunal, un dels membres va manifestar que, si havíem de donar la plaça a aquella opositora, almenys que ens fes quedar bé. Ningú va contraopinar, però després amb el company sevillà vàrem comentar la cosa i vàrem quedar d'acord per fer tot el que calgués per actuar en justícia. Varen començar els exercicis i aviat va quedar eliminat un dels opositors, mentre que la noia en qüestió anava passant. Nosaltres la puntuàvem molt baix, tal com es mereixia. Els tres de Madrid la puntuaven més alt per compensar i que anés superant les proves. El tercer opositor, que era un xicot mallorquí que semblava desconegut per a tothom, i per a nosaltres almenys ho era, feia una actuació excel·lent. En un dels darrers exercicis la noia va fer un trist paper, i el company de Sevilla i jo li vàrem donar un zero, amb la qual cosa ja no podien fer res les qualificacions dels tres madrilenys. Evidentment la filla de l'exministre va quedar fora de concurs. Seguiren els darrers exercicis, i el mallorquí, que fins al final va demostrar la seva excel·lent preparació, va treure la plaça.
Aquelles oposicions se celebraven en els locals del Museu Arqueològic de Madrid. Tot el personal d'aquell centre seguia amb expectació el curs de l'oposició, i quan varen saber l'eliminació de l'opositora varen quedar astorats. Estaven convençus que la plaça estava prèviament adjudicada. Quan ja tot estava resolt vaig rebre una carta del meu antic professor, el Dr. Pericot, recomanat-me l'opositor mallorquí. Vaig tenir la satisfacció de contestar-li que tot havia quedat com ell desitjava, per mèrits propis de l'opositor que ell em recomanava.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook