Catalunya és en ruïnes. És la conseqüència òbvia de la derrota del Primer d'Octubre de 2017 que el coronavirus magnifica. És també una conseqüència natural de deixar-se dominar pels espanyols. Els catalans tenim una absoluta manca de ressorts de poder real -més enllà de servir l'amo espanyol i extreure'n engrunes. Al llarg dels anys, voluntàriament o involuntària, els catalans ens hem anat deixant perdre el control de les nostres vides -fins en punts ben íntims com podria ser el de la religió i l'espiritualitat. L'espanyol s'ha anat infiltrant i ha anat dominant totes les parts de la nostra vida: res del que fem no pot deixar de passar pels espanyols i la seva concepció d'Espanya i de la vida.
Aquesta infiltració i domini espanyols té dues conseqüències importants: se'ns sostreu la via directa per relacionar-nos amb nosaltres mateixos sense la mediació de la identitat espanyola i se'ns nega la capacitat de ser lliures. La llibertat és un dels grans símbols i elements vertebradors de les nacions veritables, de les que aconsegueixen de tenir un lloc al món i de tenir la voluntat de poder. Sense llibertat res és possible, començant pel primer espai de llibertat més important que existeix: el de la llibertat de consciència.
Amb la consciència empudegada per les relacions metròpoli-colònia que han dominat el binomi Catalunya-Espanya durant tres-cents anys, difícilment es pot articular cap mena de llibertat o relació amb el món que no passi per la mentalitat colonial imposada. Això ha creat, d'una banda, les grans distorsions en tant que país i catalans; d'una altra, ha engendrat l'elit gestora de la colònia en les successives administracions catalanes -avui la Generalitat. Malgrat tot, l'impuls de supervivència i d'escapar-se d'Espanya han maldat per trencar aquest esquema. És un impuls que mai ha reeixit perquè sempre hi ha hagut una elit colonial disposada al doble joc i a no tenir el coratge i prendre els riscs necessaris per fer-ho possible. La llibertat té un preu i el lideratge de Catalunya mai l'ha volgut pagar del tot.
Sortir a lluitar sense sortir a guanyar porta a perdre el doble, a amplificar la derrota. Va passar el 1714, el 1939 i ara el 2017. Tres hores zero, tres -que els catalans han hagut de sofrir al llarg de la història. No s'han perdut per destresa de l'enemic espanyol, sinó per ineptitud nostra, exclusivament nostra. El 2017 es va perdre molt més del que avui podem imaginar. Encara no tastem l'amargor plena de la derrota. Però comencem a veure els efectes devastadors de la decadència catalana que segueix la derrota.
En la decadència i la derrota és important de dur a terme un replegament. És el que va fer Josep Pla el 1939. Pla era teòricament part del bàndol vencedor de la guerra però la realitat va ensenyar-li que n'era del perdedor -per català. El seu refugi al mas de Llofriu va ser una estratègia molt ben estudiada. Era l'única manera que l'escriptor tenia per preservar la seva llibertat, especialment la de consciència. Només així Pla podia recórrer al món exterior: perquè preservava la llibertat catalana a la seva llar. La creació i manteniment numantí de la vida interior és el que ha salvat Catalunya i els catalans en els moments més crítics i obscurs. És, en el fons, l'única sortida quan el món en el qual vius és en ruïnes.
