22 de juny de 2020
22.06.2020
Diari de Girona

Avorriment a la feina?

22.06.2020 | 06:00
Avorriment a la feina?

L'avorriment crònic en el treball pot donar lloc a una petició d'elevada indemnització per haver estat provocat per l'empresa on prestava els seus serveis el treballador demandant?
La notícia del litigi ha merescut especial atenció als mitjans de comunicació francesos, i molt més recentment en alguns espanyols, perquè és la primera vegada que la justícia francesa aborda un cas en què s'ha de debatre si estem en «avorriment a la feina», o per dir-ho amb l'expressió francesa adequada, l'ennui au travail, i quines conseqüències jurídiques té quan es planteja en el marc d'un conflicte que troba la seva raó de ser en seu judicial després de l'acomiadament del treballador. Primer quan es va conèixer la sentència dictada pel Conseil de Prud'hommes de París el 16 de març de 2018, i molt més recentment una vegada que el tribunal d'apel·lació parisenc va dictar sentència el passat 2 de juny, confirmatòria de la primera, tret d'algunes modificacions en les quanties de les diverses indemnitzacions sol·licitades i afirmant, doncs, l'existència d'una conducta d'assetjament moral per part de l'empresa que porta a la declaració de nul·litat de l'acomiadament.
La lectura de les dues sentències per totes les persones interessades permetrà conèixer les similituds existents entre la normativa francesa i l'espanyola respecte a la conceptuació de l'assetjament moral (en aquesta ocasió sota la vestidura de falta de treball d'acord amb la titulació i coneixements del demandant) i l'obligació per part judicial de fixar indemnitzacions justes i dissuasòries per prevenir aquestes conductes, si bé les quanties fixades no aconsegueixen al meu parer la reparació del perjudici sofert.
El treballador demandant va ser contractat per l'empresa en qualitat de «responsable dels serveis generals», amb data 1 de desembre de 2006, amb una remuneració bruta de 4.050 €. Els arguments que va exposar el treballador en la demanda, i que van ser acollits pel CP, van ser els d'«haver estat mantingut durant els últims anys de la seva relació laboral sense que se li donés cap treball real corresponent a la seva qualificació i les seves obligacions contractuals», i «el fet d'haver estat assignat a treballs subalterns i propis de 'manetes', o com a conserge privat al servei dels gerents de l'empresa», havent tot això repercutit considerablement en el deteriorament de les seves condicions de treball, el seu futur professional i la seva salut. La situació es va perllongar des de 2010 a 2014, sent el 26 de setembre quan l'empresa va notificar l'acomiadament. El treballador estava de baixa per malaltia des del 16 de març del mateix any, i l'empresa va al·legar que havia cobert la mateixa de forma temporal amb un altre personal, però que «tenint en compte la importància de les seves funcions» no podia seguir amb aquesta situació, «ja que la seva absència perllongada ha provocat importants pertorbacions a les que hem de posar fi». En la demanda, interposada el 28 d'octubre, el treballador va sol·licitar l'abonament de diverses indemnitzacions, de les quals m'interessa destacar la de 150.000 euros en concepte de danys i interessos per haver patit assetjament moral i 200.000 en concepte d'indemnització per acomiadament nul.
Del conjunt de les proves aportades, el CP va arribar a la conclusió que s'havia produït un buidatge de funcions corresponent a la titulació i categoria de treballador, i fins i tot una degradació de les tasques a realitzar, ja que durant la jornada de treball estava realment ocupat en moltes ocasions durant una mínima part de la mateixa. Per part empresarial no es van aportar proves que desvirtuessin la presumpció d'assetjament plasmada en la diversa documentació i proves aportades pel treballador, i per aquest motiu la sentència reconeix el dret a una indemnització per danys i perjudicis, si bé en una quantia sensiblement inferior a la sol·licitada, fixant-la en 10.000 euros. Provada la conducta contrària a dret per part de l'empresa, la seva decisió d'extingir el contracte va ser qualificada com un acomiadament sense causa i per això nul d'acord amb la normativa aplicable. La sentència, que parteix de la petició de la demanda d'indemnització per la consideració de nul·litat de l'acomiadament (no es va sol·licitar la readmissió), i tenint en compte l'antiguitat del treballador i la seva situació personal i professional, la fixa en 30.000 euros, que com es pot comprovar també queda molt lluny de la inicialment sol·licitada.
Contra la sentència d'instància es va interposar recurs d'apel·lació tant per la part empresarial com per la treballadora, que han estat resolts pel Tribunal de París en sentència de 2 de juny, que confirma la sentència anterior. Tindrà especial importància, a l'efecte de reconeixement de l'assetjament moral, les proves testificals d'antics companys de treball i diversos correus electrònics.
En efecte, queda prou provat l'impacte de l'actuació empresarial sobre l'estat de salut del treballador, que li va provocar no només la baixa sinó igualment estats depressius que li van fer arribar a pensar en el suïcidi. La detallada explicació de diverses proves testificals de personal sanitari i de companys de treball així ho testifiquen, posant de manifest com a poc a poc s'anava degradant la seva salut i que va portar a patir un atac d'epilèpsia a bord del seu cotxe el 16 de març de 2014.
En suma, el tribunal d'apel·lació constata la progressiva degradació de les condicions de treball del demandant i el gradual deteriorament del seu estat de salut, no havent pogut demostrar la part ocupadora que això fos conseqüència de factors aliens a la feina. En la seva convicció de formar part important el buidatge de funcions que va portar, efectivament, a l'avorriment a la feina, però perquè no tenia cap relació, sinó tot el contrari i de nivell molt inferior, amb les condicions pactades en el contracte.
Per tot això, es confirma la sentència d'instància, si bé la indemnització per danys i perjudicis es redueix de 10.000 a 5.000 euros, i per contra s'incrementa de 30.000 a 35.000 euros la que ha d'abonar l'empresa per acomiadament nul, tenint en consideració la Sala les possibilitats del treballador per trobar una nova feina, la seva formació i la seva experiència professional.
En definitiva, i amb això concloc, no indemnitza el treballador per «avorrir-se a la feina», sinó perquè el que va desenvolupar durant diversos anys no es va ajustar en absolut a la seva titulació i coneixements, sent això justament el que li va fer, de manera totalment involuntària, «avorrir-se».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit