Poden haver-hi diferents explicacions, des de la ciència, la filosofia, la història, tanmateix em permeto oferir-vos un petit tast del que diu un savi de casa nostra. Em refereixo a Lluís Duch (Barcelona,1936-Montserrat, 2018), monjo de Montserrat, doctor en antropologia i teologia, professor universitari, d'extensa obra publicada. Em serveixo de la seva obra Religió i món modern en el capítol sobre «La raó burgesa: l'home com a subjecte de necessitats».

Els orígens de la burgesia cal cercar-los en l'edat mitjana tardana. En aquell temps en les ciutats d'Europa, la classe burgesa va concentrar tota la seva energia en la producció dels diversos productes manufacturats i també del comerç. D'aquesta manera va conquerir un status propi enfront de la noblesa feudal; sovint, fins i tot, assolint una avantatjosa posició en relació amb aquesta.

La burgesia va aconseguir una importància decisiva mundialment mitjançant la unió de la forma de producció capitalista i l'explotació colonial de les terres recentment descobertes.

D'aquí que sigui d'afirmar, sense cap afany, que la burgesia va desenvolupar la mentalitat que estava totalment d'acord amb tractament explotador dels altres i en depenia. Va establir una actitud «racional» davant tots els problemes de l'existència, la qual cosa la distanciava, de l'ordre establert. Aquest, però, no va poder enfrontar-se amb els burgesos enriquits, perquè disposaven d'uns mitjans d'anàlisi de la realitat que eren molt més precisos que els que tenien els monarques o els nobles

Hegel va posar en relleu que el principi que va fer possible el triomf de la burgesia es basa en el fet que l'individu esdevé un subjecte de necessitats... Així, doncs, el principi de la societat burgesa és, segons Hegel, la individualització, la interdependència entre els membres de la societat és valuosa exclusivament en la mesura en què els altres poden ser peces útils per assolir les metes que s'ha fixat l'individu.

La «ideologia colonial» té el seu fonament en la concepció burgesa de la vida, en la qual, a més del conegut aforisme homo homini lupus que designa l'estat de bel·ligerància dels individus els uns amb els altres, s'expressa molt bé mitjançant aquest altre: el fi justifica els mitjans.

En el camp econòmic, les societats postcapitalistes són formacions de la racionalitat tècnic-econòmica, la qual s'ha anat apoderant a poc a poc de tots els sectors de la realitat social (treball, habitatge, esbarjo, consum, família, cultura, mitjans de comunicació, etc.) Aquesta forma de configurar les relacions interhumanes dona lloc a la «societat de control», ja que aquesta és la base imprescindible per assolir la rendibilitat cada vegada més gran. Els homes i les coses esdevenen realitats intercanviables, que funcionen com a «mercaderies», la qual cosa significa que l'únic valuós en l'home és el seu possible valor de canvi.

Cal fer constar que, al començament del segle, Charles Péguy va veure molt lúcidament la «destructuració» de l'humà que l'econòmic havia introduït al món modern: «Per primera vegada en la història del món, els diners són sol fit a fit amb l'esperit. Per primera vegada en la història del món, els diners són senyor del sacerdot com és senyor del poeta, com és el senyor de l'escultor i del pintor».

Amb altres paraules, ratifica la visió expressada de l'acreditat savi Lluís Duch, el biòleg Javier del Arco, soci executiu del Club Nuevo Mundo, quan diu a Tendencias 21 que la cobdícia és l'eix maligne del nostre món.

A les entranyes del turbocapitalisme, s'endevina una enyorança soterrada i molt oculta pel règim purament esclavista propi l'edat moderna que els grans països aplicaven en les seves colònies. Si la realitat està per sobre de la idea i aquesta realitat és l'única veritat tangible, de res serveixen les paraules i les institucions d'opereta que representen boniques idees que no es materialitzen. No serveix de res el bell clam i la cançoneta servil dels tenors que oculten la tragèdia de la Terra i els seus pobres -en el sentit literal- habitants.

Posem fil a l'agulla i comencem a desfer les mentalitats tòxiques que ens esclavitzen i administrem el nostre temps, conreant hàbits que ens procurin una vida sana, física, mental, emocional i espiritual.

En el proper article d'aquesta petita trilogia sobre els mals i possibles causes que ens oprimeixen, intentaré donar la meva modesta opinió, explicant alguns camins a seguir. Fins al pròxim!