Des del principi de la pandèmia de la COVID-19, les xarxes socials i els missatges oficials han estat impregnats d'optimisme, arcs de sant martí i un eslògan: «Tot anirà bé». Són missatges encoratjadors que volen animar la població a seguir endavant. Però a quina població van dirigits? I a qui deixen fora?
Des del Servei Civil Internacional impulsem la campanya «Unmaskingcovid» -desemmascarant la COVID- amb l'objectiu de donar visibilitat a les desigualtats estructurals de gènere que la pandèmia ha deixat al descobert. Aquesta és una crisi que incrementa les desigualtats de gènere al món, de moltes maneres diferents, però sempre agravant-ne l'escletxa. És per això que en moments com aquests cal posar la justícia social sobre la taula.
Fa setmanes que aplaudim incansablement el personal sanitari i podria semblar que hem après a posar la salut i les cures al centre. No obstant, aquelles que ens cuiden a casa resten invisibilitzades, precàries i sense reconeixement. Les treballadores de la llar, les cambreres d'hotel i les cuidadores de persones depenents, entre moltes d'altres, s'han trobat sense salari durant mesos i fora del circuit de subsidis públics pel fet de tenir contractes sense garanties, o directament, no tenir-ne. Més dura encara és la realitat de les dones migrades i racialitzades, moltes sense papers i, per tant, sense opció a cap de les ajudes que pregona el govern. Ara, el racisme estructural i administratiu també assetja diàriament els col·lectius més vulnerabilitzats.
És evident que no totes patim ni patirem la crisi de la mateixa manera. Per a moltes dones, haver d'estar tancades al seu domicili no és gaire diferent d'estar en una presó. La violència masclista no ha cessat amb el confinament sinó al contrari, les trucades al 016 han augmentat. D'altra banda, un gran nombre de persones LGBTIQ+ s'han vist obligades a conviure 24 hores amb familiars que no accepten les seves identitats. I no podem oblidar tampoc el cas de les dones sense llar, un col·lectiu invisibilitzat i doblement discriminat.
La fotografia de la situació és, doncs, més grisa que no pas a color. Però davant de la manca de solucions per part de la classe política que ha de gestionar la crisi, l'autoorganització i la solidaritat veïnal han actuat com a mur de contenció i hi han aportat un bri d'esperança. Arreu dels barris i dels pobles del territori hem vist xarxes de suport mutu donant una resposta comunitària a aquesta emergència global. Han nascut xarxes de suport antiracista i els grups feministes estan més en xarxa i atents que mai a qualsevol senyal de violència masclista. Els balcons s'han convertit en espais de sororitat i de resposta directa.
Part de la societat ha demostrat que és capaç d'aprendre de la situació i sortir-ne empoderada. Però cal que des de tota la població fem un exercici de sinceritat i crítica. El «tot anirà bé» pot fàcilment acompanyar-se de frases com «i encara tenim sort!». No, no és sort el que tenim. La sort és fruit de l'atzar i no suposa necessàriament la sort contrària d'algú altre. El que tenim són privilegis, conseqüència d'un sistema teixit a consciència i que suposen inevitablement la discriminació d'altres persones o col·lectius. Si el que volem és sortir d'aquesta crisi sense deixar ningú enrere, ens cal abandonar les nostres posicions acomodades i treballar per construir, des de baix i entre totes, xarxes de suport permanents que ens permetin sostenir la vida.
