La mort de George Floyd, apallissat per la policia, va ser un acte de violència racista i les conseqüències socials i polítiques seran múltiples, algunes ben acceptades, altres discutides i probablement repudiades per manca d'acord entre els polemistes apassionats a favor i en contra, com rebutjar o no el film Allò que el vent s'endugué.

Uns efectes que s'han materialitzat amb poca resistència conservadora. A tall d'exemple, la denúncia i condemna a la policia pels maltractaments i vexacions propinats als negres i magrebins, però d'altres, com fer caure estàtues de prohoms dedicats al negoci de l'esclavisme costen més d'aplicar perquè es tracta de béns municipals o símbols molt anacrònics situats en museus o en espais públics; en ciutats americanes han tombat l'estàtua d'en Colom, aquí veig difícil que es faci. Alemanya va treure els símbols nazis, no obstant això, alguns emblemes arquitectònics o monumentals franquistes romanen intactes.

Un dels temes oberts al debat que suscita acarnissada polèmica entre partidaris i detractors és què s'ha de fer en el cinema i en l'art, quan es considera que les pel·lícules presenten les dones com a objectes sexuals al servei de l'home o empresonant-les en el rol d'esposa abnegada, dedicada exclusivament a la prole i cofoia mestressa de casa imitable, o quan els films humilien i indignen les altres races oferint una imatge de l'esclavisme com un fet natural i teològic, sense cap objecció d'índole moral.

S'ha estès un plantejament revisionista que afecta l'art, els monuments, el cinema, la pintura, l'escultura, i no se sap si arribarà a l'art rupestre de dibuixos d'homes matant brutalment animals, i no se sap si també implica tota la literatura i la història de la humanitat. La pregunta que es formula és si s'han d'esborrar frases xenòfobes d'alguns polítics o deixar-les, com a exponents fidels de la personalitat i testimonis d'una època superada, i si s'han de replantejar algunes teories dels grecs clàssics, verbigràcia el pensament d' Aristòtil que caritativament interpretà l'esclavitud com un mal menor, atès que era botí de guerra de les terres conquerides pel seu pupil Alexandre, qui oferia a alguns homes i dones la possibilitat de sobreviure com a esclaus.

Si apliquem el nostre criteri censor, ens agradem molt, ho fem molt bé reprimint. No obstant això, si són uns altres els que censuren fonamentant-se en la seva ideologia i ètica, no ens complauen gens. Què s'ha cregut aquesta gent per retallar la llibertat d'expressió? Qui censura els censors?

Alguns defensors de sèries controvertides, de les quals plataformes televisives es replantegen l'emissió, ens alliçonen i no neguen que certament van carregades d'ironies i sàtires sobre el racisme, contra els homosexuals, les feministes, i són políticament incorrectes, però les excusen en considerar que van elaborar-se per a un públic adult, culte, ben format èticament, que entén bé la xanxa, la burla de tot el que és humà i diví, i que no pretenen humiliar els negres, ni les persones grasses, ni els lletjos, ni els homosexuals. Però ningú sap qui les mira perquè no s'ha fet cap test de formació cultural i moral dels espectadors, atès que tothom hi té lliure accés.

Contextualitzar o descontextualitzar, aquesta és la qüestió de la discussió. ¿S'han de despenjar els fets històrics, desemmarcar-los de la seva època, per ser analitzats amb criteris actuals o els hem de deixar estàtics, com els quadres històrics dels museus, sense cap valoració sempre ombrada per la perversa i inevitable manipulació ideològica al servei d'uns i en contra d'altres? És possible opinar? Opinar significa projectar judicis subjectius als fets ocorreguts o ¿hem de callar acceptant la història de la humanitat com un puzle fet de mils peces i aquestes són indestriables i no les podem contemplar separades perquè tot l'edifici s'enderrocaria?

No hi ha cap objecció universal en afirmar que l'emperador Neró era una bestiola que martiritzava sàdicament la gent al Coliseu romà, com tampoc en assegurar que en Hitler era un psicòpata genocida que per fer brillar la raça ària esclafava les altres. En iguals termes ens referim a molts altres personatges històrics folls, tanmateix respecte a uns segons hi ha una unanimitat quasi universal en proclamar la seva bondat i contribució al progrés de la humanitat, com és el cas d' Indira Gandhi, Mandela, Luther King, però respecte a uns tercers ja apareixen controvèrsies, per exemple Fidel Castro, els clarobscurs del rei Enric VIII de la casa Tudor d'Anglaterra, fins i tot Jaume I el Conqueridor. Posar-se d'acord quan portem tants prejudicis dins nostre fa difícil arribar a judicis universals acceptables.

S'han de valorar els successos pretèrits amb valors morals i socials actuals, ans aplaudiríem tàcitament els més abjectes crims contra la humanitat, acceptaríem l'esclavitud i la marginació de la dona o la teoria de què és un ésser sense ànima. Si no despengem els fets històrics del seu marc per mor de l'objectivitat i l'equanimitat farem que la història sigui el cementiri asèptic de la humanitat amb els noms dels il·lustres sense saber quines aportacions positives o negatives feren a la humanitat.

La història ha de ser interpretada i es corre efectivament el risc de tacar amb errors alguns dels personatges més destacats, però ja seran corregits en el futur, igual que ara critiquem la valoració i escrits elogiosos o menyspreatius realitzats per comentaristes del segle XIX o XX.

Ànims i que tinguem sort!