Allò que el vent s'endugué és un melodrama fulletonesc estrenat el 1936, ambientat en uns idealitzats estats del Sud esclavista del segle XIX i un motiu a Califòrnia, estat de l'Oest, de principis del segle XXI per fer pintades al bust de Miguel de Cervantes, un escriptor espanyol del segle XVI que va publicar el Quixot en el XVII, perquè un policia blanc va asfixiar brutalment un afroamericà a la ciutat del nord Minneapolis.

Això és així quan aplanes el temps i l'espai, passes el raspall de fusta al context i fas el que s'anomena «taula rasa», per referir-se al que no té en compte fets passats. Arribar a alguna cosa millor comporta el temps just per aprendre com funciona la comunicació de notícies, ficcions, publicitat i propaganda. Aprendre a veure és saber nedar en el nostre medi, atents que no ens porti la corrent, ni tan sols la principal (mainstream).

Les obres de la cultura popular porten unes idees que s'aproximen a les més apreciades en el seu lloc i moment i quan ens allunyem d'aquestes coordenades acaben sorprenent-nos perquè han estat paulatinament desplaçades per unes altres. Les pitjors ens semblaran grotesques o ridícules. Allò que el vent s'endugué té visions superposades. La de Mammy, un personatge plenament positiu tractat amb racisme paternalista, no agrada als afroamericans actuals. La de l'emocionalment tòxica Escarlata O'Hara segueix sent apreciada per la mirada de «dona que va saber tirar endavant en un món d'homes». Aquí ha de seguir la pel·lícula per ser mirada amb distància i judici, sabent veure què és tenir criteri, no percebre ni un ni els altres com a nens als quals oferir exemples perquè els imitin simiescament, d'això se'n diu «fer pedagogia».