L'ANC, sucursal catalana de l'Associació Nacional del Rifle, ha reelegit com a presidenta la seva Heston de butxaca, una tal Paluzié, que el primer que ha fet és explicar-nos que el governet no ha avançat gens cap a la independència. Santa Llúcia li conservi la vista, però per dir el que sap tothom no cal que presideixi res, ho pot fer des de casa seva mentre fa mitja, com qualsevol tieta rondinaire que repeteix lletanies mentre acaba una bufanda pel fillol, que diuen que aquest hivern serà fred.

La Heston catalana hauria de ser més comprensiva. Presidentorra, gairebé inhabilitat, sorprenentment per un jutge i no per un tribunal mèdic, no té temps per altra cosa que no sigui per esbrinar si podrà apujar-se una vegada més el sou, la pensió, o el que sigui, abans de plegar. Pel que fa al seu amo, el Vivales, completament desaparegut, prou feina té a publicar de tant en tant algun tuit per recordar-nos que encara és viu. Ja fa temps que cada vegada que en Puigdemont obre la boca, digui el que digui, es pot traduir per un «eh, que soc aquí!».

Tinc la impressió que quan la Paluzié ens explica que no s'ha avançat ni un mil·límetre cap a la independència, no ho fa com un retret sinó com un elogi. L'ANC viu la mar de bé tal com viu ara, i si l'ANC viu bé, els seus dirigents encara millor. Mentre puguin anar jugant a voler la independència, no els faltaran socis, quotes, subvencions ni samarretes per vendre, que d'això es tracta, i qui Diada de l'11-S passa, any empeny. Només faltaria que aquesta colla es trobessin de cop amb l'obligació de gestionar un estat nou, o sigui, de treballar. I sense poder donar les culpes de res a Madrid. No, gràcies.

A l'escriptora Nancy Mitford, de família aristocràtica, li va agafar també per voler independitzar-se. Després de vèncer no poques resistències dels seus pares, va aconseguir que la deixessin anar a viure sola en un pis de Londres. La independència li va durar una setmana, fins que va tornar a casa perquè a Londres no tenia ningú que recollís de terra la roba interior i se li acumulava de tal manera que ja ni podia caminar per l'apartament. A la Paluzié, també massa acostumada a la bona vida, li passaria el mateix, s'ofegaria entre calces.