Cadascú ha viscut l'estat d'alarma i les seves successives fases com ha pogut o volgut, però hi ha una sèrie de denominadors comuns de l'excepcionalitat que, vistos en perspectiva, mereixerien integrar-se a la vida en societat. El principal de tots ha estat el silenci. Durant les setmanes prèvies a la desescalada, era frustrant no poder anar segons on ni veure determinades persones, però aquella sortida eventual i pràctica per comprar o passejar et feia adonar que abans vivíem en un món massa sorollós. Aquella sensació de quietud, de calma, en què els sons semblaven constantment atenuats o ressons de pel·lícules alienes, era absolutament hipnòtica, i d'alguna estranya manera et feia relacionar alguns tràfics de la quotidianitat (aquesta impossibilitat d'aturar-se pensar, a vegades) amb aquesta invasió acústica provocada per artefactes electrònics, motors rondinaries i veus desregulades. Aquest silenci ens feia més conscients de nosaltres mateixos i del nostre trànsit per un escenari urbà que acostuma a engolir-nos, i ens evocava un cert sentiment de llibertat. Vet aquí la paradoxa: estàvem reclosos la major part del dia, però els minuts de fruïció ambiental eren anòmalament genuïns. Poder escoltar el nostre entorn sense ingerències, fins al punt que els sons recurrents se'ns tornin nítids i gairebé inèdits, era una experiència única venint d'on veníem. Tradicionalment ho havíem associat a les escapades a llocs remots o als eterns retorns a pobles tranquils, però tenir-ho a les grans ciutats s'ha assemblat molt a un regal. Amb data de caducitat, perquè sabíem que d'una manera o una altra no duraria, però un regal. I ara que estem a la represa, la nova normalitat o qualsevol dels noms eufemístics amb què ens adaptem a la situació, el primer damnificat ha estat el silenci. Portem mascareta i potser provem de mantenir distàncies, però els carrers tornen a estar plens d'actituds atropellades, mala llet latent (i no tan latent) i la intransigència pròpia de qui es creu el centre de l'univers. I torna a haver-hi soroll, molt soroll, com una persistent prefiguració que d'aquí a quatre dies (o dos, a aquest pas) ja no recordarem que ens ha fet sentir fràgils durant uns mesos. Alguns hem defensat que no n'aprendríem res, de tot plegat, perquè no es tractava tant d'aprendre com d'acceptar la fragilitat, que ja és prou feina. Però no deixa de sorprendre que insistim a convertir el dia a dia en una cridòria en què no sembla haver-hi espai per al sentiment de pertinença. Perquè aquesta és una de les grans virtuts del silenci: ens interpel·la a totes i tots per igual.