Cada normalitat posseeix la seva estranyesa. No poden existir l'una sense l'altra. Quan es parla de «nova normalitat», per tant, jo només puc pensar en la nova estranyesa. Avui he agafat el metro per primera vegada des del confinament i ha resultat extraordinari moure's en aquell paisatge de màscares. Només disposava dels ulls i les celles per deduir la bellesa o la lletjor de la gent. L'escena m'ha produït un lleu malestar. No tenia consciència de com d'importants havien estat per a mi els nassos i les boques. Eren les set del matí i el vagó anava gairebé ple. Els viatgers contenien la respiració i miraven amb ansietat al seu voltant, com si fixant-s'hi molt poguessin endevinar de quin costat atacaria el virus.

Abans d'això, al lavabo de casa meva, mentre m'afaitava, s'havia posat al mirall un mosquit el qual vaig aixafar amb un ràpid moviment de la mà. Sobre el vidre va quedar una taca de sang vermella, fresca, que portava al seu abdomen. A mi no m'havia picat, per tant aquesta sang no era meva. Devia pertànyer per força a un veí, ja que tothom dorm ja amb les finestres obertes. La idea em va produir una estupefacció sense límits. Què feia aquí aquella porció de plasma procedent del cos d'un home o d'una dona amb els que potser coincidiria a l'ascensor d'aquí a una estona?

En això, he arribat al meu destí. Les portes s'han obert i he sortit per dirigir-me dòcilment a les escales mecàniques, on la gent intentava guardar la distància social aconsellada per les autoritats. He observat el punt exacte del palmell de la mà amb el qual havia aixafat l'insecte i he sentit aprensió, tot i que m'havia rentat immediatament. La sang, des de la sida, ha adquirit un caràcter que abans no tenia. Avui seria impensable que dos nens es fessin «germans de sang», cosa que era molt freqüent en la meva infància. Ens punxàvem amb una agulla al tou d'un dit i les barrejàvem. Qui sap si en les cèl·lules de la sang del mosquit no hi havia niat també la covid-19? Llavors, ja al carrer, he passat davant d'un aparador i hi he vist el meu reflex emmascarat. Però no m'he reconegut fins a dos metres després. Aquest era jo!, m'he dit amb la sorpresa de la nova estranyesa.