Recentment s'ha conegut la notícia que la Fiscalia del Tribunal Suprem investiga el rei emèrit pel suposat cobrament d'unes comissions relacionades amb l'adjudicació a empreses espanyoles de les obres de l'anomenat AVE a la Meca. Segons una nota pública difosa per aquesta Fiscalia, la investigació se centra a delimitar o descartar la rellevància penal dels fets que ocorren amb posterioritat al mes de juny de 2014, moment en què Joan Carles I va abdicar en el seu fill Felip VI i va deixar d'estar protegit per la inviolabilitat que la Constitució espanyola atorga al cap de l'Estat.

Aquest assumpte ha reobert el debat sobre l'abast de l'esmentada inviolabilitat real, ja que el que estableix la nostra Carta Magna és que la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat, i que els seus actes hauran de ser sempre referendats, no tenint validesa en cas contrari. Arribats a aquest punt, la pregunta que es plantegen nombrosos ciutadans és si tal afirmació implica que el monarca podria cometre qualsevol delicte o incomplir impunement qualsevol norma sense que cap tribunal pogués actuar contra ell. De fet, el Congrés dels Diputats, amb l'aval d'un informe dels lletrats de la Cambra, va denegar una comissió d'investigació vinculada a la figura de l'anterior cap de l'Estat, argumentant-se aquesta inviolabilitat com a principal motiu de la denegació.

La figura de la «inviolabilitat» és una herència històrica perpetuada fins al dia d'avui i que afecta, no només les Monarquies, sinó també les Repúbliques. Per exemple, l'article 90 de la Constitució italiana comença dient que «el president de la República no serà responsable dels actes realitzats en l'exercici de les seves funcions». En qualsevol cas, cada vegada que es discuteix sobre aquest espinós tema es fa des d'un punt de vista eminentment teòric, donada l'absència de supòsits pràctics concrets. No obstant això, al meu entendre i per diverses raons que exposaré a continuació, no cal interpretar de cap manera que, dins d'un Estat Constitucional, la inviolabilitat serveixi per crear espais d'impunitat.

La primera raó es basa en què la inviolabilitat té sentit quan es vincula amb la figura de la ratificació, és a dir, amb l'assumpció per un altre càrrec públic de la responsabilitat de la qual s'eximeix al cap de l'Estat. Així, el monarca pren decisions i realitza actes en l'exercici de les seves funcions, assumint-ne les possibles conseqüències un altre responsable polític. En altres paraules, únicament quan parlem de les competències reservades al titular de la Corona, i el president de Govern, els seus ministres o el president de Congrés les confirmen, es pot parlar d'inviolabilitat sense que l'Estat de Dret perdi de la seva essència.

D'aquesta manera va ser interpretada pels britànics (un dels pobles històricament més devots de la institució monàrquica) quan, en veure's en la tessitura de valorar els límits de la immunitat dels caps de l'Estat, van accedir a l'extradició del dictador Augusto Pinochet, concloent que la inviolabilitat només pot admetre's quan es vinculi a les funcions pròpies del càrrec. El jutge de la Cambra dels Lords, Lord Nicholls, va dir textualment: «Mai negaré la inviolabilitat dels caps d'Estat pels delictes comesos en l'exercici dels seus càrrecs, però estimo que no és funció d'un cap de l'Estat torturar i fer desaparèixer persones».

La segona raó s'explica en què no hem de perdre de vista que Espanya ha signat alguns tractats internacionals que impedeixen considerar aquesta inviolabilitat com un argument per no respondre per crims o delictes comesos. El Tractat de Roma, que estableix la creació de la Cort Penal Internacional, fa esment literalment en el seu article 27 que «aquest Estatut és aplicable per igual a tots sense distinció basada en el càrrec oficial. En particular, el càrrec oficial d'una persona, sigui cap d'Estat o de Govern, membre d'un Govern o Parlament, representant elegit o funcionari de Govern, en cap cas l'eximeix de responsabilitat penal ni constituirà per se motiu per reduir la pena. Les immunitats i les normes de procediment especials que comporti el càrrec oficial d'una persona, d'acord amb el Dret Intern o a el Dret Internacional, no obsten perquè la Cort exerceixi la seva competència sobre ella».

Aquesta segona raó ens permet, al seu torn, reafirmar-nos en la primera, ja que quan Espanya va decidir ratificar l'Estatut de Roma i legitimar les actuacions de la Cort Penal Internacional, es va plantejar l'aparent incompatibilitat entre la inviolabilitat del Rei -proclamada en l'article 56.3 de la Constitució Espanyola- i l'article 27 de la norma internacional ja citada. Per solucionar el problema en qüestió, el Consell d'Estat va emetre un dictamen en què, de nou, vinculava la irresponsabilitat amb la ratificació. D'aquesta manera, no hi ha cap buit ni risc d'impunitat, tenint en compte que el Govern que ratifica acaba assumint la responsabilitat de la qual es descarrega al Rei: «La irresponsabilitat personal del Monarca no es concep sense el seu corol·lari essencial, és a dir, la responsabilitat de qui ratifica i que, per això, és el que incorreria en l'eventual responsabilitat penal individual».