Catalunya ha aconseguit ser un problema català, domèstic, com els horaris que ha de fer la minyona. Catalunya ha aconseguit ser un problema i ser-ho només per a ella mateixa. Ja no és un repte per a Espanya ni hi ha absolutament cap repte que Catalunya pugui plantejar que al món pugui interessar-li. Els que han tingut la poca vergonya, i sobretot la poca intel·ligència de qüestionar el meu amor al meu país, els que m'han dit traïdor, els que m'han acusat de botifler, de feixista i d'haver-me venut a Espanya són exactament els que li han posat davantal i còfia, a Catalunya, i l'han convertida en una interina.
Catalunya necessita el seu Nuremberg, que aquests deu anys que hem perdut i en què hem perdut siguin sotmesos a judici. Hem d'acusar un a un els polítics, els intel·lectuals i els activistes que han liderat el procés de crims contra la ciutadania, d'estafa, de malversació, de frau, d'apropiació indeguda. I també de maltractament psicològic. Si dir-li «meuca» a una dona mereix un retret penal, el que l'independentisme orgànic ha arribat a dir i humiliar les dones independentistes ha estat tan gros que no hi haurà presó per a tant maltractador.
Catalunya necessita purgar aquests anys perquè en algun moment hem de poder superar la vergonya que estem passant, i si no fem net serà impossible. L'Alemanya decent es va retrobar a Nüremberg tal com Catalunya s'ha de poder retrobar a Parlavà, que és on aquest judici s'hauria de dur a terme, de manera que Lluís Llach pugui anar-hi passejant des de casa. Ens hem de poder mirar al mirall i assenyalar la taca. Ens hem de poder dir el nom de cada cosa, hem de poder recordar el que s'ha escrit, el que s'ha exigit, el que s'ha robat, el que s'ha donat per descomptat. Ens hem de poder recordar com es va exercir la presumpta democràcia que tant es reclamava. Caldrà fer memòria per no repetir el pas d'una història. Els primers acusats haurien de ser els que van escapar-se o van lliurar-se a la policia. Els comptes pendents que tinguin amb l'Estat, que els paguin; però això no els pot salvar, de cap manera, de pagar pel que han fet als catalans, i més concretament als catalans independentistes i a la idea de la Catalunya lliure. Damunt de Torra ha de caure tot el pes de la Llei, però també de la Història. La seva impostació, la seva comèdia, el seu frau sabent que ho era, tots els anys que ha viscut de potinejar el que deia que estimava i només ho volia per jugar a excitar-se han de ser sotmesos al rigor d'un tribunal imparcial que posi la seva trajectòria davant de la degradació del país, de la convivència, de l'esperança. Del davantal i la còfia amb què ha minyonitzat Catalunya utilizat traïdorament el càrrec de president de la Generalitat per a fer-ho.
Nuremberg/Parlavà s'ha d'ocupar també dels periodistes, dels agitadors de la desgràcia. De no haver-se suïcidat, Goebbels també hauria estat jutjat, sentenciat i penjat. No crec que arribem a temps de restaurar la pena capital per a Nuremberg/Parlavà, però els llunàtics, els mentiders, els venedors de pòcimes i els fanàtics que han enverinat el debat públic català fins a tornar-lo el més xaró i delirant de tots els temps, han de ser igualment posats davant la fonda culpabilitat de la seva agitació, de la seva propaganda, de la seva pèssima qualitat literària. Ni Franco va fer contra el català el que han fet algunes de les columnes i dels llibres que s'han escrit per excitar les baixes passions de la infanteria del procés. Hem de tornar a llegir cada paraula, hem de reconèixer que la vam escriure, hem d'entendre el mal que vam fer, hem de demanar perdó i acceptar la penitència.
Som tant poc importants, tan ridículs, un accident tan insignificant que no cal que davant del món ens disculpem de res, perquè no sabria ni de què li estem parlant. És un perdó íntim, rural. Les vaques s'han de disculpar amb les cabres i els pardals amb les orenetes. Això som, en això ens han convertit els que havien de salvar-nos. La Catalunya moral ha estat bombardejada com Berlín. No es veu a les fotografies, però les runes ètiques, espirituals i estètiques són igualment devastadores i és per això que hem de jutjar els que van prémer el detonador.
Per descomptat que hem perdut, i que hem perdut per una derrota que nosaltres mateixos ens hem causat, però no n'hi ha prou d'admetre-ho, no n'hi ha prou de tornar a culpar Espanya o la manca d'unitat. Per superar aquesta mena d'humiliacions, sortir del pas no basta. S'ha de fer gros, amb tota l'escenficació, explorant tot el dolor, recordant totes i cadascuna de les vegades que la llibertat i la democràcia foren brutalment trepitjades i sota l'empar indigne de la literatura més baixa. Ha de quedar clar, i condemnat, que hi ha hagut milers de catalans que s'han enriquit, aquests darrers anys, cobrant o robant -i moltes vegades s'havia de filar molt prim per capir la diferència- del que ha estat l'atac a Catalunya més important d'ençà que els nazis bombardejaren Barcelona.
Tots ells han de desfilar cap a Parlavà i tots ells han de ser escarnits amb el que han fet. No cal ni un gram més de crueltat que un mirall precís que els reflecteixi. Tots ells han de ser jutjats i severament castigats. I si ens demanen perdó, i veiem que entenen el per què, molt probablement la nostra prerrogativa sigui la clemència. A fi de comptes jo no he odiat mai res.
