26 de juny de 2020
26.06.2020
Diari de Girona

Capitalisme? Quin capitalisme?

26.06.2020 | 00:13
Capitalisme? Quin capitalisme?

Durant els mesos de confinament per la pandèmia, la Càtedra de Responsabilitat Social de la Universitat de Girona, que no perd el temps, va organitzar un cicle de xerrades per via telemàtica que es van poder seguir per Facebook i YouTube sota el títol genèric de Dialoguem sobre responsabilitat social en temps de crisi. Van ser set sessions amb un cartell de ponents interessantíssim: el cardiòleg Josep Brugada (Salut); la directora de Càritas Diocesana de Girona, Dolors Puigdevall (Pobresa); l'empresari gironí Josep Lagares (Empresa); la coordinadora de l'Institut Català de les Dones a Girona, Fina Surina (Violències); el sommelier del Celler de Can Roca, Josep Roca (Gastronomia); la directora gerent de la Fundació Ramon Noguera, Pepita Perich (Discapacitat), i el professor i economista Antón Costas (Economia). A més, va haver-hi una propina inesperada de darrera hora amb Federico Mayor Zaragoza i Telémaco Talavera Siles, amb propostes innovadores i atraients sobre Educació. L'èxit dels col·loquis va superar les expectatives tant pel nombre de seguidors com per la quantitat i qualitat de les preguntes que es van adreçar als convidats, que, cadascun en el seu àmbit, van demostrar un bon nivell de coneixements del tema que van exposar de manera clara i pedagògica. Per qui hi estigui interessat, aquestes sessions es poden recuperar a les dues plataformes citades o a la mateixa web de la Càtedra.
Sense pretendre ser exhaustiu em referiré a alguns aspectes de la ponència que el professor Antón Costas va desenrotllar el dimecres 17 de juny, en la qual, junt amb altres, vaig tenir el goig de participar i fer-li algunes preguntes. Va apel·lar decididament a afrontar l'etapa post-COVID19 que ara encetem amb confiança, determinació i esperit de renovació, i ho va fer parafrasejant la frase de Keynes: «Ens esperàvem l'inevitable i ens hem trobat amb l'impensat». A partir d'aquí, doncs, imaginació i confiança en nosaltres mateixos i en la societat.
Quan des de la xarxa li van preguntar si creia en la possibilitat que el coronavirus fos, al capdavall, l'assassí que podria acabar amb el capitalisme salvatge propi de les elits extractives, la resposta de l'economista va ser que «el capitalisme no és etern; senzillament, té els segles comptats». Una manera irònica de dir que la seva desaparició, potser ineluctable algun dia, de moment, va per llarg. Aquell «¡Tan largo me lo fiáis!» d'El Burlador de Sevilla, per dir-ho d'una altra manera. Què hem de fer, doncs, en aquest llarg termini que encara queda? Deixar que aquest capitalisme inhumà continuï el seu camí devastador i que la societat, impotent, s'hi emmotlli i s'hi sotmeti? Doncs, no. Segons el professor Costas, que tot i estar ben informat i tocar de peus a terra, practica l'optimisme de la voluntat, el que cal és «civilitzar-lo i tornar-lo a reconciliar amb el progrés social i la democràcia». Explica que això és precisament el que va passar després de la Segona Guerra Mundial al llarg dels anys 50, 60 i 70, els anomenats Trenta gloriosos. Aquesta és la seva esperança i per això, ell i molts altres, treballen i dirigeixen els seus esforços, amb l'objectiu d'ajudar a aconseguir un nou contracte social com el que hi havia hagut en la societat i que, malauradament, s'ha perdut aquests darrers anys. Afegeix que aquest contracte ha de ser un nou compromís entre aquells a qui les coses els van relativament bé a la vida i aquells altres que per circumstàncies diverses no imputables ni a ganduleria ni a mala fe s'han quedat a la cuneta o estan en perill de quedar-s'hi. En aquest sentit, Antón Costas mostra públicament la seva satisfacció per l'aprovació recent per part del Govern Sánchez de l'Ingrés Mínim Vital permanent (IMV) així com dels ERTOs. Dues mesures revisables i perfectibles, naturalment, que el porten a dir sense embuts que «aquest país nostre ara és un país més decent».
Per aconseguir aquests objectius gens fàcils però possibles, el professor proposa una economia equilibrada basada en tres pilars fonamentals (com un tamboret amb tres potes perquè sigui estable, diu ell) en la qual han de jugar un paper fonamental 1) l'Economia pública (l'Estat), 2) el Sector privat i 3) l'Economia social (les persones per davant del benefici econòmic i demés). Només així serà possible aconseguir una economia justa i equilibrada i un capitalisme reconciliat amb el progrés social i la democràcia. Naturalment, les empreses –d'una manera especial les pimes– s'han d'esforçar per créixer i crear nous llocs de treball i apostar de manera decidida per la Responsabilitat Social entesa d'una manera àmplia i exigent, compromesa amb el territori i la seva gent. A algú això li pot semblar utòpic i propi de somiatruites que no toquen de peus a terra. Jo, però, m'ho crec perquè, a més de desitjable, ho trobo just i perquè, a la llarga, acabarà redundant en benefici tant de la societat en general com d'aquells empresaris que s'hi comprometin amb la mirada posada a mitjà i llarg termini. M'ho crec, també, perquè ho diu el professor Costas; una de les persones més sàvies i progressistes que avui tenim al nostre país.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook