El periodisme és l'art d'informar sobre les persones que volen. Un repàs a la premsa demostra que es basa en complimentar els que més viatgen en avió, amb les milles en l'aire com a principal indicatiu de l'escalafó social. Ara ve el fragment obligat en què recordem que la pandèmia ha aterrit els poderosos del planeta, demostrant que la seva funció és perfectament substituïble per un robot. No obstant això, cap d'aquests nous ermitans ha enyorat els aeroports, en les entrevistes que han concedit des de les seves coves. Al contrari, la majoria expressa el seu compromís de reduir l'exposició futura a l'enllaunat aeri, amb o sense coronavirus.

El nou privilegi és no volar. Les eminències que deserten dels aeroports pressuposen que les seves excelses opinions també seran perseguides via Zoom. Mai han estat tan equivocats, perquè la seva celebritat es basa en sobrevolar els humils mortals. Sorprèn que en les seves entrevistes del confinament hagin condemnat rutinàriament la ramaderia intensiva que propicia les pandèmies, però que no estableixin la connexió immediata amb l'estabulació dels passatgers en aeroports i avions.

Jacques Tati ja va establir definitivament a Playtime la identificació entre aeroports i hospitals, que s'ha intensificat en les dècades posteriors. L'aversió a volar no només multiplicarà els accidents de trànsit, sinó que ha arribat al punt que un ciutadà desconfinat prefereix ser atès en una clínica on ha circulat el coronavirus, abans de patir la tortura aeroportuària.

Quina gran oportunitat de finalitzar aquest article en la confiança que les autoritats aprofitaran el parèntesi de la pandèmia per replantejar-se el maltractament als passatgers. Per desgràcia, les promeses de canvi també seran incomplertes en aquest apartat. No es vola amb ales, sinó amb mentalitat d'esclau.