Potser quan Marta Pascal va començar a llençar la tovallola dins del partit que ella dirigia (PDeCAT), ja tenia al cap la creació d'un nou espai polític allunyat de les tesis de Carles Puigdemont i l'univers que l'envolta. Potser quan tothom pensava que la dirigent era incapaç de plantar cara a l'expresident de la Generalitat, no feia altra cosa que deixar que el temps passés a l'espera del millor moment per aglutinar els anomenats «moderats» del Partit Demòcrata i anar construint, silenciosament (o no tant), l'estructura del Partit Nacionalista de Catalunya (PNC). Si és així, Pascal sabia que el PDeCAT mai es podria alliberar de les urpes de Waterloo -fet força evident- i que l'única estratègia viable era intentar fer creure que plantejava una guerra interna que no va arribar ni a poder-se considerar batalleta. I, si és així, molts vam infravalorar l'exdirigent dels hereus de Convergència i ara podria haver arribat el moment de fer el salt des del trampolí i plantar cara a l'independentisme més radical des de fora. Els millors moments en política no es trien; arriben gràcies a milers de circumstàncies que ningú controla, com la covid-19, que ha deixat en evidència algunes vergonyes força maldestres. Si aquesta és l'hora, o no, ho dirà el temps, perquè Quim Torra només convocarà eleccions quan Esquerra estigui en el seu pitjor moment.
