Grècia i el renaixement Florentí són dos exemples de mons florents per la recerca i el saber i en els dos el saber multidisciplinari i lliure, per entendre les coses, va marcar la pauta. A la Grècia antiga no es distingia entre matemàtiques, física, filosofia, política, escultura, arquitectura, etc., i el resultat va ser espectacular. A Florència, mirat des de la divisió actual entre el món científic i el que s'anomena cultura, sembla que el gran impuls va ser cultural. Tothom va a veure la Galeria dels Uffizi i pocs el museu de la ciència. Molts elogien els pintors i músics però pocs tenen present que la música va avançar amb els descobriments dels físics que estudiaven el so i els matemàtics que consideraven la música com l'expressió sonora de la matemàtica. Al mateix període el Papa es va escandalitzar quan va veure les escultures deformes per a la cúpula de Sant Pere a Roma però quan les va veure col·locades al seu lloc va dir que eren precioses (el que fa el coneixement de la geometria perspectiva). L'especialització en recerca mai ha de fer perdre de vista la necessitat de recerca multidisciplinària. Jordi Basté a TV3 en el programa No pot ser va parlar de la recerca al MIT (Massachussets Institut of Technology), un dels millors centres de recerca del món, i se sorprenia que hi haguessin investigadors de tots els àmbits i que els projectes fossin multidisciplinaris. Molts grans descobriments tenen a veure amb la recerca lliure, la que té per objectiu entendre les coses i fer coses noves sense limitacions, i això va passar a Grècia, a Florència i continua essent cert avui.

Sens dubte també és important la recerca orientada, i els en posaré un exemple. L'Hispasat va ser el projecte que va culminar amb el llançament del primer satèl·lit espanyol el 1992. Quan vaig saber que l'INTA (Instituto Nacional de Técnicas Aeroespaciales) llençava aquell programa, de primer em vaig sorprendre. Una curta conversa amb Enric Trillas, president de l'INTA en aquell moment, m'ho va fer entendre immediatament. Amb el programa un seguit d'empreses i centres de recerca del sector van aconseguir posar-se al dia amb la tecnologia i la recerca més puntera en contacte amb empreses i centres de recerca de primer nivell d'arreu. Era un programa de recerca orientada a la modernització d'un sector i va ajudar altres perquè el satèl·lit era de comunicacions.

Si sempre la recerca és important, per modernitzar el país és indispensable. Molts diuen que només els països rics poden gastar en recerca però potser seria millor pensar que són rics precisament perquè van impulsar la recerca. A l'Espanya moderna va ser la república qui va crear la Junta de Ampliación de Estudios (primer organisme de planificació de la recerca) que el franquisme va eliminar i es va haver d'esperar el 1958, quan la creació de la Comisión Asesora de investigación científica y técnica (CAYCIT) va impulsar uns tímids plans de recerca. Va ser l'arribada al poder dels socialistes el 1982 quan a poc a poc, amb la Llei de reforma universitària (LRU) i sobretot la llei de la Ciència, es va llençar un veritable pla de recerca. El programa va tenir un fort impacte tant en resultats científics mesurables internacionalment com pel seu pla de formació, que va formar un nombre important de nous investigadors, però els equips eren petits i faltaven investigadors en molts camps. Va ser una bona experiència però al primer símptoma de crisi econòmica el Govern de torn no va dubtar a retallar el pressupost dedicat a recerca, que no era més que un xic més de l'1% del PIB. Si costa molt crear i consolidar un sistema de recerca, resulta ben fàcil destruir-lo en poc temps, sobretot si és feble com era l'espanyol. Espanya el 2008 va perdre molts joves investigadors que van haver d'emigrar quan es va escanyar la recerca. Per posar un contrapunt els diré que en el mateix període Alemanya i França van augmentar el pressupost de recerca en prop d'un 40 i un 20%, respectivament.

Ara estem en un moment en què tenim l'oportunitat que ens donen els fons europeus de modernitzar els serveis bàsics i el teixit empresarial i per això és més necessari que mai consolidar un sistema de recerca sense el qual els plans de modernització estarien mancats d'una peça fonamental. I això no requereix grans quantitats de diners, sinó voluntat política. Si avui Espanya decidís fer un salt pressupostari important potser no encertaria, potser no tindríem els investigadors per aprofitar adequadament els diners excepte si fóssim capaços de captar talent de fora, sigui dels que han marxat o altres. Però essent realistes hem de saber que un sistema de recerca no es crea i es consolida d'avui per demà. El que convindria és un acord de tots els partits que comprometi un augment petit però constant, any rere any, del pressupost de recerca durant un període de temps que permeti planificar el futur.

Per últim, voldria remarcar que si no donem suport de veritat a la recerca podem trobar-nos en la situació dels darrers anys (bastant usual a Espanya), en què els millors han hagut de marxar i avui estan donant el seu valor afegit a altres països. Aquesta situació és la pitjor que pot viure un país, no sols en recerca, sinó en general, perquè els investigadors i professionals millor preparats són del tot necessaris per a una modernització del país. Esperem que el Govern i l'oposició ho entenguin i donin a la recerca el paper que li correspon en el pla de reconstrucció que elabora la comissió del Congrés. Espanya té científics i professionals de bon nivell a qui cal donar suport amb programes imaginatius i coordinats amb Europa i tenim gent preparada per dissenyar-los si els donem els instruments adequats.