28 de juny de 2020
28.06.2020
Diari de Girona

Jo vaig ser un sensesostre

28.06.2020 | 06:00
Jo vaig ser un sensesostre

Quan vaig arribar a aquest país vaig ser un sensesostre. No tenia on caure mort i durant setmanes vaig esperar sense èxit entrar en un centre d'acollida. No em fa vergonya dir-ho. Era un immigrant sense papers i allò era el que em tocava, suposava. Cada tarda em presentava a l'alberg, a l'espera de lloc. Com que no tenia papers, entrava fins a l'últim ionqui abans que jo.
Jo no. Jo no entrava. Em quedava a la llista d'espera. Vaig passar tres setmanes així fins que ho vaig donar per perdut. Recordo passejar-me per l'avinguda de les Corts Catalanes de Barcelona i somiar que habitava algun (qualsevol) d'aquests edificis. Que qui mirava per la finestra passar la gent amb fred o sota la pluja era jo.
Llavors creia injust que alguns tinguessin aquesta sort, tenir un sostre. Quina culpa tenia que el meu país havia caigut en el corralito? (sí, soc meitat argentí). M'hauria semblat una compensació del destí ocupar qualsevol d'aquests domicilis buits a la força.
No som conscients del senzill que és quedar-se al carrer. Em va passar a mi, que provenia d'una bona família, amb una carrera. Però com que tot canvia, ara que tinc una hipoteca i fills, penso diferent. Penso com molts pares de família, que si algú es fica a casa meva potser l'anar a la presó no m'espanti tant, no si així puc defensar el sostre dels meus fills.
Fa dos anys, com a periodista d'aquest diari, publicava el reportatge «Ocupes de luxe» a Girona. S'hi explicava el cas d'una família desnonada per un banc que havia ocupat un xalet de Palau de més de milió i mig d'euros, propietat d'un banc. Aquesta entitat, el Santander, s'havia fet amb el palauet gironí en desnonar l'anterior propietari. Era la descripció perfecta del sistema. El peix que es mossega la cua.
Amb el relat d'aquestes històries, pròpies i alienes, busco descriure com de complex és el tema de l'accés a un habitatge digne i els okupes. Temes que han estat protagonistes en l'agenda mediàtica de la pandèmia. Del penques que ocupa un palau i sublloga habitacions, com ho feia aquella família de Palau, o que roba als veïns, com els okupes de Llançà, al treballador honrat a qui el banc li ha fotut la vida, hi ha una escala de matisos tan variada com pintoresca. El quadre de Goya dels nostres temps.
Amb aquest panorama, l'accés a l'habitatge a Catalunya s'ha convertit en un laberint kafkià. Una maquinària despresa de la pròpia lògica de sistema, que actua com a forat negre de la mateixa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit