Un cop més la Mesa del Congrés ha rebutjat la creació d'una comissió d'investigació sobre les activitats personals del rei emèrit Joan Carles. La raó (o l'excusa) és un informe dels lletrats de la cambra que és contradictori amb les actuacions de la Fiscalia General de l'Estat, que considera pertinent indagar el possible abast delictiu d'algunes d'aquestes activitats.

Segons la nostra Constitució el Rei gaudeix d'inviolabilitat i no està subjecte a cap responsabilitat. Es tracta de dues garanties històriques, però que segueixen existint vinculades a la figura d'una Prefectura de l'Estat simbòlica. Això succeeix també, però només en part, amb les Direccions de l'Estat de repúbliques parlamentàries i es justifica per la necessitat de garantir la neutralitat d'aquesta alta institució i mantenir-la al marge de controvèrsies polítiques. La diferència està en el fet que la immunitat del president de la república únicament el protegeix dels actes realitzats en l'exercici de les seves funcions constitucionals, i és responsable d'ells l'òrgan refrendant, però no dels seus actes privats. En canvi, l'exempció de responsabilitat del Rei és total. Això passa perquè en una monarquia el cap de l'Estat no és el Rei, sinó que el Rei és el cap de l'Estat (art. 56.1 CE) i per això l'art. 56.3 de la Constitució estableix que «la persona» del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat (art. 56.3 CE), cosa que inclou el que el Rei faci fora de l'exercici de les seves concretes competències constitucionals.

La monarquia, fins i tot reduïda a simple Prefectura de l'Estat simbòlica, segueix sent pel seu caràcter hereditari una anomalia per al sistema democràtic, i en la nostra Constitució aquest dèficit s'engrandeix pel blindatge que li dispensa davant d'una eventual reforma. És difícil no veure en la inviolabilitat i irresponsabilitat total règia un privilegi ja que s'atribueix directament a la persona del Rei. Però en un sistema democràtic no hi caben privilegis, de manera que aquestes excepcions necessiten un encaix constitucional, és a dir, han de justificar-se pel benefici que aporten al funcionament de la institució. Així succeeix amb la inviolabilitat de diputats i senadors, que no és un privilegi a la seva persona, sinó una prerrogativa lligada i circumscrita a la protecció de la seva funció parlamentària. En el cas del Rei, la inviolabilitat i l'exempció de responsabilitat estan atribuïdes a la seva persona i, per tant, a tots els seus actes, siguin públics o privats. Però això no impedeix considerar aquestes extraordinàries garanties com a singulars prerrogatives si la seva existència es lliga i condiciona a la finalitat de salvaguardar el bon funcionament de la Corona. Això inclou l'empara de les seves concretes funcions constitucionals, de l'exercici de les quals és responsable l'òrgan refrendant, però també, per la idiosincràsia de la institució, la protecció de la seva funció general de permanent Prefectura de l'Estat personalitzada en el Rei. A canvi, s'espera d'ell un exercici exemplar d'aquesta funció, que s'estén també a la seva vida privada.

Les conseqüències d'interpretar la inviolabilitat règia com una prerrogativa al servei d'una funció i no com un privilegi són importants. Per començar, si el Rei, per actes públics o privats, incompleix greument la seva funció d'encarnar la Prefectura de l'Estat, no pot ser sotmès a judici, però les Corts podrien inhabilitar-lo per al càrrec (art. 59.2 CE) o obligar-lo de manera amistosa a abdicar. Per tant, el Rei no està exempt d'una responsabilitat institucional. Si la inhabilitació és possible, sembla lògic admetre també la possibilitat d'una comissió parlamentària d'investigació, encara que sigui amb caràcter secret (a les Corts, no en un parlament autonòmic) per esbrinar si hi ha base suficient per reconèixer que el Rei està inhabilitat per a l'exercici del càrrec.

A més, com tota prerrogativa, la inviolabilitat i irresponsabilitat processal del Rei ha d'interpretar-se de manera restrictiva i això afecta el seu abast temporal. El Rei no pot ser objecte de judici durant el seu regnat, per actes comesos abans de ser rei o mentre ocupa la Direcció de l'Estat, però sí en el cas que sigui inhabilitat o abdiqui. Aquest seria el cas del rei emèrit Joan Car­les. Llevat que els suposats delictes comesos per ell fins a la seva abdicació haguessin prescrit, haurien de ser objecte d'indagació judicial i res no impediria la creació a l'efecte d'una comissió d'investigació a les Corts. La raó és que no tindria fonament emparar la impunitat del Rei en la salvaguarda d'una funció que ja no exerceix o d'una institució que ja no encarna.

És cert que la inviolabilitat parlamentària protegeix diputats i senadors després de deixar el seu càrrec pels actes i opinions emesos durant la seva activitat a les Corts, però aquesta eficàcia perpètua té com a finalitat garantir la llibertat en l'exercici de la seva funció parlamentària i assegurar que no patiran represàlies per això després d'abandonar el càrrec representatiu. Per contra, si la inviolabilitat i l'exempció de responsabilitat règies emparen l'activitat privada del Rei, encara que sigui irregular i delictiva, no és òbviament per afavorir aquests excessos, sinó per protegir la funció general de la Corona com a institució que encarna la Direcció de l'Estat, és a dir, es revesteix d'impunitat a la persona del Rei mentre és rei, però aquest queda nu quan deixa de ser-ho, perquè només serveix a la institució sent rei.

Indagar el Parlament o el Tribunal Suprem la conducta privada del Rei un cop ha abdicat no es pot considerar una ingerència en la Corona (tampoc durant el seu regnat si és per estudiar la seva inhabilitació). A contra, és una ingerència en la funció parlamentària impedir aquesta investigació i flac favor se li fa a la Corona i al seu actual titular si amb informes jurídics cortesans PSOE, PP, Vox i C's estenen la idea que el nostre sistema constitucional fa invisible la possible delinqüència règia. És sorprenent que mentre el rei Felip VI intenta mantenir a flotació la monarquia, prescindint dels que dins de la seva família l'han posat en greu perill, la majoria del Parlament s'obstina a fer un salvavides al rei emèrit.