Si alguna possibilitat tenia Jean-Marc Pujol de ser alcalde de Perpinyà, la va perdre quan els veïns d'aquella ciutat van llegir la carta d'un tal Puigdemont, autoanomenat 130 president de la Generalitat, demanant que el votessin (que a Twitter signi KRLS, com si fos Carlemany, tampoc diu als francesos res de bo de la salut mental de l'avalador). Per situar-nos, és com si en les eleccions catalanes rebéssim la carta d'un desconegut que es titula a si mateix legítim hereu del Tsar de totes les Rússies, demanant el vot pel candidat que a ell li agrada. Com per fer-li cas. Si algú tenia intenció de votar en Pujol, li van marxar de cop, ningú vol un alcalde avalat per un guillat amb deliris de grandesa. A Pujol el van votar només els que no sabien res de la carta del Vivales i els que -envejosos dels veïns del sud- volien al poder algú que els proporcionés riures sense fi.

Per si el suport explícit d'un desconegut en cerca i captura no fos suficient per fer desistir de votar en Pujol, el nostre expresident fugitiu va reblar l'abraçada de l'os, esmentant en la carta «noves onades d'atacs en ple segle XXI, contra Catalunya i el seu republicanisme». Com si als francesos els hagués de donar lliçons de republicanisme el primer fulano que passa per allà, amagat a dins d'un cotxe en direcció a Brussel·les. Com si sabessin de què coi els parla. Com si en cas de saber-ho, els importés gaire. Com si des de Petain no menyspreessin els covards.

Al final de la carta, aquesta èmul de descendent del Tsar, recorda que a Perpinyà és on es va reunir amb els fidels vinguts de tot Catalunya carregats de coronavirus per compartir-lo generosament amb els seus veïns del nord, en una mostra més de germanor entre les dues Catalunyes.

Què té el Vivales contra en Jean-Marc? Per què li va torpedinar així la candidatura? Segurament el nostre pròfug de la justícia no perdona que Perpinyà acollís els exiliats de 1939, que eren rojos com ells sols, mentre els catalans de debò, els de la seva estirp, aplaudien les tropes franquistes a mesura que entraven als pobles catalans. Una ciutat capaç d'obrir les portes a aquells renegats, mereix el pitjor, i el Vivales sabia que la seva intervenció donaria el triomf a la ultradreta, amb qui ell se sent molt més còmode.