La notícia més important de juny és la sagnia massiva d'anunciants de Facebook, i alguns també de Twitter. Han retirat els seus anuncis Coca-Cola, Honda, el gegant Unilever, Starbucks i així successivament. Fins a un centenar de marques, que aporten la pràctica totalitat dels ingressos de la xarxa social que dona feina a 2.600 milions de persones sense pagar-los ni un euro, de vegades anomenades usuaris. La pregunta essencial que s'ha de plantejar l'analista despert és: per què? La resposta bucòlica apunta que els conglomerats no volen veure's identificats amb el discurs caïnita que domina les xarxes, especialment en un any electoral a l'Imperi.

Aquesta tesi peca d'ingènua, i ens apuntarem a la versió del Wall Street Journal. El rebuig a Facebook s'estén després que les marques esmentades «patissin una aguda baixada de les seves cotitzacions divendres passat». És a dir, s'allu­nyen de les xarxes amb criteris benèfics, però que els han estat inculcats pels accionistes. Sense oblidar que aquest món complicat admet ultratjar a Facebook i després atacar els anunciants per triar un mitjà ultratjant, l'expressió a dirimir és l'esmunyedís «discurs de l'odi».

En general, una publicació a les xarxes socials és «discurs de l'odi» sempre que em critiquin, i és «llibertat d'expressió» sempre que jo ataqui uns altres. Quan Trump tuiteja que «amb el saqueig ve el tiroteig», el calfred sorgeix en recordar que els parla el comandant en cap del major exèrcit de la història de la humanitat. No obstant això, l'enfrontament radical és tan important per a la subsistència de la xerrameca social com la pornografia a la continuïtat d'internet. Acuitat, Zuckerberg promet avui que retirarà «els comentaris que indueixin a la violència», com si fos opcional. El món ha de decidir si Facebook és l'àrbitre de l'etiqueta de la comunicació humana. Voto que no.