Quin disgust m'emportaré dilluns!», diuen que va dir cert aristòcrata anglès, amb impavidesa britànica, quan li van anunciar un divendres que el seu negoci s'estava cremant. El weekend és sagrat per als seus inventors; i, a més, les males notícies convé ajornar-les a dia laborable. Tampoc és bo donar-les a l'estiu.

No és aquesta una actitud que comparteixin, per desgràcia, els gurus de l'economia que insisteixen a sembrar el pànic amb les desventures que la covid-19 ens portarà a tots en els propers mesos i anys. Competeixen, en efecte, l'FMI, l'OCDE, el Banc d'Espanya i altres malastrucs de plantilla a veure quin d'ells deixa anar la predicció més catastròfica sobre el futur de l'economia mundial i de l'espanyola en particular.

És l'hora dels malastrucs i el pati se'ns ha omplert de futuròlegs que s'afanyen a pronosticar desastres perquè els anem patint per anticipat. La bruixa Lola i el sindicat d'endevins de l'avenir haurien de querellar-se per intrusisme professional contra aquests àugurs del Producte Interior Brut.

En el cas d'Espanya, que va ser una de les més magolades pels efectes de virus, el Fons Monetari Internacional preveu una caiguda del 12,8 per cent per aquest any. L'OCDE puja l'aposta fins a un 14,4 per cent en la seva hipòtesi màxima; i tan sols el Banc d'Espanya ofereix algun consol als pecadors. Segons els seus més mòdics càlculs, l'economia de país s'encongirà només un 11,6 per cent. Un alleujament.

La traducció d'aquesta bateria de xifres a la vida diària suposarà un dràstic creixement de l'atur, el tancament d'empreses i l'empobriment més o menys general de la població, entre altres desgràcies. És cert que aquests severs organismes han calculat també el rebot de l'economia per al 2021; però tot i així el condicionen al fet que el virus de la corona no arrenqui amb una nova envestida.

L'única i molt remota esperança davant de tant infortuni podria residir en el fet que els profetes de l'economia són com els homes del temps: fins i tot en tant com fallen. Més modestos, o potser més sincers, els meteoròlegs solen advertir que les seves prediccions no són del tot fiables més enllà de tres dies. Les pitonisses financeres, però, no dubten a afinar en dècimes l'abast de l'enfonsament del PIB i fins i tot avancen com serà la recuperació l'any que ve.

Això no treu que gairebé cap guru dels nombres encertés a profetitzar l'anterior crisi del 2008, fins que el paquet explosiu de les hipoteques subprime va fer saltar pels aires les finances del planeta.

Famós és el cas del Nobel Paul Krugman, que el maig del 2012 va anunciar el final de l'economia europea tal com la coneixíem fins llavors. Pronosticava l'expert la sortida de Grècia de la moneda única, sengles corralitos a Espanya i Itàlia i, finalment, l'extinció de l'euro. No cal dir que no en va encertar ni una.

Errors de predicció com aquest han abundat prou com perquè algú tingués l'ocurrència de dir que els economistes són «experts que sabran demà per què el que van predir ahir no ha passat avui».

Infeliçment, l'estat d'ànim de la població és aquest cop encara més ombrívol que les esgarrifoses prediccions dels economistes; i molt és de témer que, per una vegada, es compleixin els auguris dels endevins. Per sort, la imminent catàstrofe ens agafa en banyador. Quin disgust que tindrem després de l'estiu.