El mot que s'empra actualment «represa» és polisèmic amb una càrrega semàntica política innegable. Per una part té un sentit innocu que significa que hem aturat de moment l'avenç del virus i s'ha recuperat la «nova normalitat» (podien haver cercat una expressió més feliç). La pandèmia de la covid-19 l'hem deixat aparcada; represa vol assenyalar reprendre una cosa interrompuda o prendre acceleradament allò que ens havien pres o que havíem perdut, traduït políticament el camí cap a un nou referèndum.

Abans d'acabar l'any 2022 s'han d'haver celebrat eleccions al Parlament de Catalunya per elegir un nou president de la Generalitat. Qui té la potestat de convocar-les ara mateix és el president Quim Torra (Carles Puigdemont) i tot apunta que no ho pensa fer, igual que tot asse­nyala que el 27 de setembre d'enguany serà inhabilitat per exercir el càrrec. Si això passa, el Parlament català tindrà dos mesos per elegir un nou president i si en troben un o una, aquest podrà convocar-les. El 18 de novembre, en el cas que sigui suspès en Quim Torra i no s'hagi elegit un nou president, mecànicament queden convocades eleccions per al 10 o 17 de gener de l'any vinent. Aquesta és la possibilitat més probable.

Per aquest motiu molts moviments polítics, alguns forçats i inexplicables, entre les dues forces independentistes tenen com a objectiu situar-se bé en la línia de sortida electoral, mentre el PSC, aliè, s'ho mira des de la distància, satisfet en comprovar que de nou es barallen i quan dos es barallen a vegades el tercer guanya.

El període convuls del president Quim Torra, sacsejat de ple primerament pel llarg «judici del procés» celebrat a Madrid i per la pandèmia de la covid-19, serà probablement un parèntesi en blanc a la història de Catalunya. No ha passat gairebé res, el govern del desgovern, que vol dir que no s'ha governat. S'ha viscut sense tristes estridències ni entusiastes alegries. Hem deambulat més que existit. Més que protagonistes, somnàmbuls en un somni estrany brutalment estripat per les morts de persones atacades pel virus. M'he desentès de la política i em sorprenia com companys hi estaven aferrats dedicant-se diàriament a analitzar els gestos dels partits catalans. He vist la política des de lluny, com es contempla una pel·lícula sense massa interès.

Respecte del que pot passar a la presidència de la Generalitat apareixen moltes enquestes contradictòries, unes han donat i donen com a força guanyadora a ERC, altres al PSC i unes terceres al PDeCAT o a la Crida (no se sap el nom d'aquesta coalició de partits pendents d'en Puigdemont). Pronostiquen la gran davallada de Cs, el partit més votat en les últimes eleccions, i ara no sap si s'han fet de centre o de centredreta.

He dubtat a l'hora de titular l'article sobre l'acabament temporal o definitiu del designat «procés» i no sabia si s'esqueia millor el nom derrota, desencant, desil·lusió, desengany, treva, esgotament i molts altres, perquè alguns si bé assumeixen que no ha sortit bé i tenen l'ànima esquinçada per un exhauriment psicològic, estan esperançats amb el desig que la història oferirà nous horitzons; ells se senten revessos i desafiants. Per altres, emperò, tot ha finit i han abandonat l'esperança.

Innegablement hi ha un sentiment de derrota, d'esforç heroic no recompensat, ni el món ni els déus han premiat la caminada fatigosa i escrua realitzada per un sector ingent de catalans il·lusionats que volien tocar el cel amb les mans. Segur que alguns se senten enganyats pels partits que clamaren que la independència ens esperava a la cantonada del 2018. Però per molts era la ruta la que emocionava, les diferents parades alegres i comunitàries, el sabor agredolç de la pols del camí. Es van sentir vinculats per un anhel compartit en un sol poble que s'havia mirat, reconegut i admirat. La gent s'agradava i fluïa, sí, jo crec que aquestes persones ho tornaran a fer.

Prou sabien alguns que no s'arribaria mai al final, perquè la independència era una entelèquia, un desig impossible de culminar, tanmateix caminar plegats cantant i rient, a voltes empaitats per la policia, donava significat que s'estava fent un esdeveniment històric, potser, irrepetible. Sentir-se protagonistes d'aquesta proesa, poder proclamar «jo hi vaig ser», «ser-hi» s'aplica a les mobilitzacions populars de la diada, l'anada a Brussel·les o a Perpinyà o a la plaça de Sant Jaume per aplaudir quan es posava la pancarta al balcó de la Generalitat exigint l'alliberament dels presos polítics. Això forma part de l'èpica de moltes persones.

Molts eren conscients que això no acabaria bé i l'Estat espanyol empraria els seus mitjans per aturar-ho, per impedir que s'esparraqués el mapa, sabien que érem el ratolí juganer que seria atrapat pel gat, aquests independentistes em digueren «ningú ens traurà mai aquesta possibilitat d'haver-nos-ho passat molt bé, va ser divertit mentre va durar». En la seva biografia constarà en lletres d'or el període disbauxat d'enfrontament a un Estat monolític, insensible a les diferències culturals i lingüístiques. Ni oblit ni perdó.

Hi ha qui titlla les formacions que aposten per l'independentisme o que l'amaguen subreptíciament sota el nom «república» de ser uns barruts, uns aprofitats que només pensen en el seu propi benestar, nogensmenys es contraresta obertament aquesta suposició amb els polítics empresonats, els pendents de sentència o els que el ha costat molt car econòmicament el seu posicionament polític.

Ànims i que tinguem sort!