es crisis despullen la ideologia dels partits i les posen a prova. Observem el PSOE, que es manté aglutinat gràcies al poder, però en el qual subsisteixen diferents ànimes. I pensem en el PP, que, sense el ciment d'un govern, mostra al nu les seves tibantors internes. El partit que controlava Felipe González en els anys vuitanta responia als paràmetres habituals de la socialdemocràcia: un europeisme modernitzador i compromès amb l'atlantisme. El seu rostre no forçava en cap cas les costures del que llavors s'anomenava la «teoria de la modernització». Igual que després de la caiguda del comunisme l'Europa de l'Est desitjarà ser moderna i europea abans que capitalista -i abraçarà el capitalisme per ser moderna i europea-, l'Espanya de Felipe González buscava també ser pròspera i moderna. L'obstinació del 92 - Jocs Olímpics i Expo- va tenir molt de campanya de màrqueting, tant cap a l'exterior com a l'interior. Per primera vegada en molt de temps, el nostre país mirava amb optimisme el futur. Quatre anys més tard Aznar compartiria un idèntic anhel de modernització, encara que la seva retòrica -no tant la seva pràctica- passés per l'ideari neoliberal més estricte. El seu missatge es movia entre Manuel Azaña i un regeneracionisme de tall anglosaxó -privatització de les empreses públiques i aliança estreta amb els EUA- que va acabar tensant la societat.
El PSOE de Rodríguez Zapatero va ser, per descomptat, diferent al de González. La nova generació al comandament es va deixar guiar per un estrany rancor que l'empenyia a dinamitar els acords segellats pels pares de la democràcia. El pragmatisme va donar pas a la ideologia i la ideologia a un dogmatisme cínic que tenia molt de conjuntural. Vull dir que les seves emocions eren dogmàtiques, encara que el joc del poder exigís la servitud de l'oportunisme. Els anys de Zapatero -al qual se li va escapar que convenia que hi hagués tensió a la societat perquè la demonització de l'adversari li donava vots- van acabar malament, amb una crisi econòmica, política i territorial sense precedents propers. El seu successor, el popular Mariano Rajoy, en canvi, va actuar com un conservador d'estricta observança: valorava l'estabilitat per sobre de qualsevol altre valor. El seu menyspreu cap al relat -aquest recurs narratiu que conforma l'ADN de la política actual- va ser llegendari. També tindria conseqüències.
El PSOE de Sánchez segueix les petjades del zapaterisme, si bé amb matisos molt marcats. La ruptura amb el passat del partit resulta evident i la desconnexió amb l'eix occidental que alimentava el felipisme s'ha tancat, potser, definitivament. El sanchisme consisteix en l'exercici polític de l'oportunisme sota les sigles d'un partit i, per tant, d'uns ideals. Però res més. Difícilment trobarem en la història democràtica del nostre país un governant tan convençut que la veritat no existeix i que només compten les emocions. El PP actual, d'altra banda, pateix les seves pròpies turbulències: Casado connecta amb l'aznarisme, mentre que Feijóo i els barons territorials recorren als instints moderantistes de Rajoy. I després hi ha Vox, que és en gran mesura un spin-off de la casa comuna de la dreta. Es tracta d'ànimes enfrontades, igual que succeeix al PSOE; divisions internes, en suma, que dificulten les polítiques de llarg termini i no reflecteixen sinó la profunda crisi ideològica de país.
