04 de juliol de 2020
04.07.2020
Diari de Girona
OPINIÓ

El PNC o el retorn del catalanisme

04.07.2020 | 00:39
El PNC o el retorn del catalanisme

Mentre les dues forces independentistes catalanes, JxCat i ERC, es llancen els plats pel cap sense cap mena de vergonya malgrat integrar el Govern de Catalunya que en desgovern s'ha convertit. Mentre el capo Carles Puigdemont ha llançat una opa hostil contra el seu propi partit, el PDeCAT, a l'objecte de dissoldre'l i crear-ne un de nou, instrumentant als condemnats per sedició i malversació de cabdals públics Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn, més el fugitiu Lluís Puig, com a punta de llança. Mentre el vicari Quim Torra fa la puta i la ramoneta amb relació a la convocatòria electoral per proveïr de nou a un Parlament que porta deu anys d'inoperància total i radical per culpa del trident independentista (ERC, CUP i JxCat o com es digués abans), ha nascut el Partit Nacionalista de Catalunya enmig d'un silenci expectant respecte del paper que pot jugar en el futur.

La seva líder, Marta Pascal, antiga diputada i senadora, feta en el si de CDC, va dir al Diari de Girona, avui fa vuit dies, que la seva pretensió és «articular un projecte polític per construir la Catalunya del futur i un país per a tothom que no exclogui ningú». Els sona la lletra? El lector sabrà disculpar-me de la personalització, però a un servidor el trasllada a quan tenia vint-i-cinc anys, es va adherir al llavors també projecte que colideraven Jordi Pujol i Miquel Roca, un partit polític llavors il·legal anomenat CDC, que, en el pas del temps arribaria a ser hegemònic a Catalunya per voluntat dels electors, cosa que molts obliden, fins i tot el propis que han evolucionat cap a un independentisme que es defineix no pas per si mateix, com fou el cas dels convergents, sinó en la mesura que engega Espanya a pastar fang. El resultat és que Catalunya té avui una ineptocràcia al front de la Generalitat.

Vagi per endavant que no conec Marta Pascal, però sí sé que és del morro fort quan es posa una fita a conquerir. Li va guanyar el congrés fundacional del PDeCAT a l' Artur Mas, va tenir el coratge d'abandonar la direcció quan va veure que les seves idees no coincidien amb els despropòsits del partit que ajudà a fundar i ha deixat recentment el seu escó a les Corts Generals en veure que el seu company Bonvehí no posava aturador al pocavergonya d'Amer. En paraules d'en Josep Calloll, «el PDeCAT mai es podria alliberar de les urpes de Waterloo».

Si l'analista Carles Castro l'endevina quan diu que hi ha uns 300.000 votants que votarien una opció nacionalista moderada, com fou l'antiga CiU, segons els seus algoritmes, el PNC és el cavall blanc per qui apostar. Té per amarrar aquest important número volàtil de vots, però també pot arribar a tenir els decebuts per un procés que ha portat Catalunya a viure a la intempèrie. Si és una obvietat que no sempre els que més criden es troben en possessió de la veritat, més evident és que s'ha de sortir de les trinxeres, de la política de blocs, del sectarisme imperant i de la destrossa interna del nostre país que van provocar el dissortats fets d'octubre de 2017. El PNC talla amarres amb el passat més pròxim i posa el timó encarat cap a les necessitats de la gent. El catalanisme reformador torna.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit