Moltes persones diuen haver après lliçons vitals durant aquest temps. Sobre la quietud, el minimalisme o sobre la innecessària hiperactivitat que portaven abans del confinament. Escolto sovint professionals proclamar que això o allò altre «ha vingut per quedar-se». Parlen sobre tecnologia, teletreball, màscares o controls diaris de temperatura. Les reunions per Zoom, les classes de Matemàtiques recolzades en tutorials de YouTube o les tutories per WhatsApp «han vingut per quedar-se». Cada vegada que sento aquesta expressió, em ve un tic a l'ull. Humilment crec que, si alguna cosa ens ha ensenyat aquest virus, si és que ens ha ensenyat alguna cosa, és que res ha vingut per quedar-se i que això no és un punt i seguit. Això és un punt i a part i en aquesta vida un ha d'estar disposat a tornar a començar en el moment menys pensat. I, de vegades, de zero.

Hauríem de fer un creu i ratlla amb relació a la cura i l'atenció de la gent gran. Impulsar ja els sistemes que permetin a les persones viure en els seus propis domicilis i rebre el suport mèdic i social necessari. Més cures domiciliàries i menys institucionalització. El primer humanitza. El segon, llevat d'excepcions, té fissures. Fins al moment, unes 20.000. Hauríem d'haver renovat la mobilitat de les nostres ciutats i regalar més carrer a les persones. Hem tornat a la casella de sortida. Hem posat un punt i seguit i els cotxes han retornat com si res hagués passat. Llàstima. Caminar o anar en bici és sa. Ajuda a pensar, a relacionar-se, a observar l'entorn i promou la salut. Caldrà replantejar-se què fem amb la tecnologia. O què fem amb qui no en té. El confinament ens ha mostrat que qui té un ordinador té un tresor. És a dir, té la possibilitat de fer teletreball, si és adult, o de fer alguna cosa semblant al telestudi i de relacionar-se amb els seus amics, si és un nen. La Plataforma d'Infància va denunciar fa setmanes que, dels vuit milions i mig d'estudiants no universitaris d'aquest país, mig milió no té ordinador i cent mil llars no tenen accés a internet. Noms i cognoms de la iniquitat educativa i de la desigualtat d'oportunitats. Utilitzar mascareta, mantenir dos metres de distància, untar-se de gel hidroalcohòlic o no tocar el mobiliari urbà: uns mínims d'aquesta nova normalitat que de normal no en té res. Uns mínims que hem de complir tots. També els que formen part dels col·lectius més vulnerables, persones amb necessitat de suport o amb malaltia mental. Les conseqüències socials del coronavirus són devastadores amb els que tenen més dificultats per interioritzar els motius pels quals no cal seure en un banc de parc.

Torna Cinema Paradiso als cinemes. Té la seva gràcia que la reestrenin ara. En la pel·lícula de Giuseppe Tornatore els petons se censuren, com ara, i el protagonista passa nits i nits en blanc, sota una finestra, esperant que la noia aparegui per la porta de la casa i accepti ser la seva nòvia. Gairebé com una quarantena. Quant fa que no fem un petó a algú que no estigui en la nostra unitat de convivència o que no estigui propera a ella? Massa. A Cinema Paradiso, al final, hi ha petó. Tant de bo n'hi hagi, també, en la vida real.