Després de 24 hores i altres cent dies d'informació consagrada en exclusiva a les cròniques del coronavirus, la tiradora de cartes de la televisió de matinada planteja una qüestió essencial, «què està passant ara en el cosmos?» L'apel·lació galàctica ve acompanyada d'un saludable efecte alliberador. La pandèmia passa de sobte a un segon pla, i no només per als que parlen a cor cobert. La ullada als afores de l'Univers resulta tranquil·litzadora enfront de la ferotge polèmica de les mascaretes. O a l'evidència que fins Hillary Clinton derrotaria avui Trump.

Els fills han enterrat els seus pares a distància, en contra del victimari imperant en les pandèmies recents. Sense esperar-ho ni assimilar-ho, l'ésser humà habita el domini de la ciència-ficció, gateja en un espai i un temps que un any enrere haguessin semblat inversemblants. Els que s'atreveixen a comportar-se com si hagués retornat la vella normalitat, són titllats d'irresponsables.

La terminologia bèl·lica en curs obliga a decretar que ha acabat la Ilíada, de manera que obligatòriament comença l'Odissea. La guerra ha finalitzat amb un resultat encara incert, però la tornada a Ítaca comporta tants perills com la batalla. Monstres, enganys, cants de sirena que atordeixen els viatgers, fins i tot la fantasia que el periple equivalgui a un creuer, per citar una de les experiències que van quedar embarrancades amb motiu de la pandèmia. Sense oblidar la pretensió ordenancista de l'autoritat, davant de l'evidència que es navega sense mapes.

La família Ulisses torna a casa, però el més probable és que es trobin amb un lloc diferent del qual van partir cap al combat. La guerra de Troia s'atribueix a una causa tan banal com l'amor, però en la passió per Helena hi havia almenys éssers vius en joc. El coronavirus ni tan sols gaudeix d'aquesta condició, i ha paralitzat el planeta amb una repercussió que només ara comença a calibrar. La facilitat del confinament de quatre mil milions de persones per por d'un enemic invisible, estranya forma de plantar batalla, no només ha sorprès els mateixos governants. També la classe intel·lectual ha quedat desarborada, perquè havia dissenyat plans molt més retorçats per justificar la submissió col·lectiva. La simplicitat de la pandèmia en dificulta la interpretació.

Les crisis anteriors semblen menys greus perquè se sap com van acabar. Aquest detall del cicle complet ha d'atendre abans de situar la pandèmia en l'escalafó dels desastres planetaris. Després de la duresa de la Ilíada, en l'accidentat camí de tornada segueix sorprenent el lliurament de les llibertats sense dir ni piu. Fins i tot durant L'Odissea se segueixen acceptant expressions com «immunitat de ramat», on l'al·lusió ramadera es contempla com un objectiu desitjable. En el balanç final, el gregarisme està més garantit que la immunització.

Amb les presses, no s'han avaluat al detall les incògnites de la tornada a una Ítaca que ha canviat irreversiblement des que va ser abandonada per emprendre el curiós combat. Cap dels avenços que senten orgullosos a la humanitat han estat decisius per a la victòria davant el virus. O l'empat, en la ment dels que no les tenen totes sobre la situació actual. Els grans avenços tecnològics no han propiciat l'extinció de l'amenaça. A canvi, els avions que simbolitzen la globalització van ser obligats a aterrar fins a nova ordre. Tampoc l'arsenal farmacològic ha ofert fins ara una resposta unívoca a l'amenaça, sinó que ha estat qüestionat en exhibir una notable precarietat. El plantejament ha estat medieval, els remeis s'ajusten a la mateixa època. Quedar-se a casa, tancats amb pany i clau.

A falta de sondejar assajos futurs més significatius, cap pensador viu s'ha manifestat a l'altura de la pandèmia. Ha estat curiós contemplar el predomini de la por radical, en maîtres à penser que havien escamotejat aquest sentiment del seu arsenal de motivacions. Han abraçat la nova fe, el confinament. La debilitat analítica pot escudar-se en la magnitud de l'obstinació. Només Baudrillard posseïa un coneixement instintiu de la realitat mediatitzada, que li hauria permès atrapar la interpretació correcta del coronavirus.

Billy Wilder va penjar un cartell al seu despatx amb la llegenda «Com ho faria Lubitsch?» És oportú plantejar-se com traçaria Baudrillard les coordenades de L'Odissea. Amb la seva cultíssima ironia, potser avançaria la hipòtesi que les pandèmies també s'avorreixen d'ocupar les portades a perpetuïtat. Hauria estat la versió postmoderna de la doctrina científica que apunta que el virus no remata els seus amfitrions, perquè els necessita relativament sans.