L'estiu ens dona agilitat a les cames i ens converteix en pelegrins. Certament, al costat de la calor hi ha els tresors de la carn i l'esperit. La pena és que no tot el que flota resisteix. A vegades les coses s'enfonsen per excés d'encant.

Els amors d'estiu són huracà que ve i ens esvalota el cabell. Són passió que s'escapa sense avisar, i la majoria de les vegades, no torna. El cor és tan vehement que es consola amb tot el que deixa passar la joia. Hi ha qüestions que són una espècie d'intranquil·litat misteriosa; l'emoció (segons sembla) és un espasme involuntari de què ningú es lliura. El món es pot resumir en frases; frases que a la fi vam passejar per la vida i no en va perquè no sonin repetitives: canviem de decorat.

És clar, les mateixes que en un determinat moment les convertim en catifa màgica, i amb ganes, ens disposem a volar sobre elles. Confesso que hi ha coses que em deixen perplexa: moltes són l'obediència del mèrit i algunes fins arriben a jugar amb els nostres motius.

Què està passant? Molts cors caminen tocats! Pressento (potser és cosa meva) que el patiment ens deixa una margarida al pit i busca pal·liar l'angoixa amb amor. Amb la calor (la veritat sigui dita) les nostres accions s'escoren a les passions. Això de l'amor no sé jo... El momentani, encara que sembli altiu, minva al moment; hi ha qüestions que dites en veu alta tenen la força de la veu. Però dites en veu baixa, poden ser la tristesa del silenci. És clar, no és el mateix dir «m'he enamorat» en veu alta que en veu baixa. I no és el mateix dir-ho a Instagram que somiar amb les mans delicades de l'estimat/da recorrent el nostre cos.

Els amors d'estiu sempre estan preocupats pel temps. En definitiva (opinió subjectiva) són un tren de tornada amb data de tornada i hora.

Quantes paraules màgiques es quedaran en res en finalitzar l'estiu. Les decepcions són la imparcialitat de la vivència, moltes ens ensenyen a entendre la diferència entre la renúncia i l'honor.