05 de juliol de 2020
05.07.2020
Diari de Girona
OPINIÓ

No, no va ser la sentència de l'Estatut

05.07.2020 | 06:00
No, no va ser la sentència de l'Estatut

Catalunya va celebrar unes eleccions el 28 de novembre de 2010, cinc mesos després que el TC declarés inconstitucionals 14 articles del reformat Estatut de Catalunya. La sentència de l'Estatut no va ser el tema central, ni de bon tros, en una campanya electoral que Artur Mas i CiU van plantejar, amb una bona estratègia, la necessitat d'un canvi a Catalunya després de set anys del tripartit. La proposta estrella de Mas va ser la quasi supressió de l'impost de successions (ara, deu anys després, tombada pels del seu mateix partit). Era la campanya en la qual Mas pregonava el «govern dels millors». La sentència de l'Estatut no va aparèixer en un multitudinari últim míting de CiU abans de la jornada de reflexió. Explicava Jordi Barbeta, periodista de capçalera de CDC, en La Vanguardia de Pepe Antich que Mas havia posat l'èmfasi en els valors i les actituds, i que el seu objectiu era «unir el país» (una gran frase, llegida deu anys després). Va prometre governar amb «amplitud de mires». D'independència, ni una paraula.

Artur Mas, sense majoria absoluta, va ser investit gràcies a l'abstenció del PSC. El 20 de juliol de l'any següent va aprovar els seus primers pressupostos pactant l'abstenció del PP, d'Alícia Sánchez-Camacho. Sí, amb el PP que havia organitzat una campanya contra l'Estatut i havia presentat el recurs al Tribunal Constitucional. La sentència de l'Estatut era ben calenta, feia just un any que l'havia dictat el TC. Van ser els primers comptes de les retallades. Set mesos després, el 15 de febrer Artur Mas aprovava els pressupostos de 2012 gràcies, altra vegada, a l'abstenció del PP. L'oposició ho va comparar amb el Pacte del Majestic. Aquests pressupostos, amb noves retallades, incloïen l'euro per recepta i la taxa turística.

Quinze dies abans que CiU i PP pactessin els segons comptes públics de la presidència d'Artur Mas, Carles Puigdemont va aprovar els seus primers pressupostos com a alcalde de Girona. I, saben amb quins vots ho va fer? Sí, amb els del PP. No van ser els únics pressupostos que l'ara líder espiritual de l'independentisme català va pactar amb el PP. Un any abans de deixar l'alcaldia, el 26 de gener de 2015, va tornar a acceptar, sense que li caiguessin els anells (tampoc als seus votants, que quatre mesos després li renovarien la confiança), els vots del PP per tirar-los endavant.

Després de la sentència de l'Estatut, es van celebrar dos Onze de Setembre (2010 i 2011) amb la litúrgia de sempre. Sense gaire assistència a les manifestacions i amb la majoria de la gent a la platja. Fins que va arribar la Diada del 2012, després de tot un estiu amb gas a fons de la propaganda política i periodística (la pública i la privada, generosament subvencionada) convocant dia sí i dia també la manifestació ja coneguda. L'independentisme català s'ha incubat durant molts anys (el vertader pare n'és Jordi Pujol), però no, el detonant no va ser la sentència de l'Estatut, com s'ha tornat a repetir els últims dies. L'Estatut, un text jurídic, no va despertar massa passions: només un 48,50% va acudir a les urnes el dia del referèndum. El 2012, Artur Mas necessitava desactivar la corrupció i les retallades per sobreviure. Poden inventar-se, com en tantes altres coses, els relats èpics que vulguin, però en periodisme sempre hem dit que els fets són sagrats i les opinions, lliures (també les falsedats).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook